Cucarella

Res
més aclaridor que una sentència popular per exemplificar la situació en què ha
quedat ERC després del pacte PSOE-CiU per l’Estatut: com la nòvia de Pinet, amb
la cara llavà i el monyo fet.

Però
aquest podria ser un bon bac del qual traure profitoses lliçons, i així encarrilar
més bé el futur. D’aquest passat immediat, ens queda per fer, però, una
pregunta: ¿Què feia un partit independentista volent fer de pal de paller en la
negociació d’un estatut d’autonomia espanyol?

La
primera qüestió que hauria d’aclarir ERC és què vol ser quan siga fadrina: un
partit per canviar cromos amb altres partits, o un partit que té per objectiu
assolir la independència de la seua nació (o si més no, en un principi, una
part de la nació -sense oblidar les altres, ep!-). De moment, ja ha patit en
carn viva que desviar-se del camí independentista per negociar un estatut
espanyol amb els espanyols no fa que els espanyols et miren amb més bons ulls.
Al contrari. Perquè els espanyols (tant els uniformes com els assimilats)
sempre et miraran de biaix, i els catalans girarem la vista perquè no se’ns
faça el sopar agre.

Fins
ara, l’estratègia d’ERC feia pensar que havia oblidat els objectius
independentistes, tot lliurant-se al frenesí del canvi de cromos. «Tenim sols
els 16% i 8 diputats a Madrid!», els hem sentit plànyer-se després d’eixir
d’una negociació. Amb un feix de cromos tan esquifit, és clar que no podien
apostar en partides on els jugadors posaven més cromos sobre la taula. Així els
ha anat la partida: PSOE i CiU han tancat el joc i s’han repartit les apostes
dels altres jugadors. ERC s’ha quedat de primer com un ou quan sua i després ha
tirat el barret al foc. Però a quin cap trau esbalair-se ara? S’ha adonat massa
tard que els dos amb qui apostava feien barraca, estaven conxorxats: l’han
pelat uns trilers de la política, vaja. O no passa així?: que el jugador incaut
s’anima a jugar perquè veu que un altre jugador hi guanya, però aquest jugador
és en realitat l’esquer que l’incaut mossega.

ERC
no ha contemplat la possibilitat que potser no és obligat considerar cromos el
vots, i bescanviar-los en una partida que no és la seua. Tenen massa pocs
cromos. És clar que aquesta és la regla bàsica del joc democràtic: negociar i
pactar. Però en segons quines circumstàncies la prioritat hauria de ser avançar
per superar una situació que hom considera injusta. Llavors no cal negociar ni
pactar. O dins o fora. O caixa o faixa. O espanyols o catalans. No cal negociar
ni pactar, ans convèncer, sumar i avançar. És a dir: aconseguir el 51% de la
població favorable a la independència, llavors ja no cal preocupar-se per les
martingales de Solbes i els Solbes que el succeïran.

Per
a assolir aquesta fita cal aprofitar les situacions per fer pedagogia.
Pedagogia a favor de la independència. I durant tots aquests mesos precedents
-i els que vindran- hem tingut ocasions d’or per demostrar de quina pasta
colpista estan fets els espanyols, i que si alguna cosa convé a la nostra
butxaca és desempallegar-nos-en. En comptes d’això, hem tingut moltes sessions
de fotos de canvi de cromos. I poques paraules contra la irada bromera d’odi
dels espanyols. Sovint ens diuen que cal callar perquè tothom puga escoltar els
lladrucs dels gossos. Però què passa quan la majoria acaba pensant que les
persones lladren, i els lladrucs esdevenen la forma d’expressió humana? Cal que
algú parle, ni que siga a crits, per mantenir-nos ferms en la convicció per les
persones parlen, i per molts i forts que siguen els lladrucs no deixen de ser
una forma d’expressió animal. Sovint ens diuen que cal tenir seny, i ser
intel·ligents, i sovint seny i intel·ligència s’assemblen al silenci i la
renúncia.

Com
la nòvia de Pinet, s’ha quedat ERC…I a partir ara, què? Continuaran pensant
que l’estratègia adequada és el canvi de cromos? O tornaran al camí independentista,
camí per traçar i construir. Si el seu objectiu és assolir la independència cal
un pla de ruta, ben pensat i ben traçat, del qual no el desvien les més
favorables conjuntures per participar en el canvi de cromos amb un feix més
gros. Però si l’objectiu continua sent obtenir quota de poder a canvi dels
cromos que representen, em fa l’efecte que en comptes de guanyar més cromos
perdran més vots.

A
Esquerra no hauria d’importar-li que uns altres governaren -de moment- en nom
dels espanyols, siguen franquistes, monàrquics, autonomistes o federals
assimètrics i no assimètrics, si el seu objectiu fóra governar un dia en nom
dels catalans demòcrates i republicans. Per al primer camí, ja saben que hi ha
molta competència. Per al segon, no tanta, però cal lligar-se ben lligades les
espardenyes. I no deixar-se temptar pel joc, per més gros que siga el feix que
hagen tret de les urnes.

En
qualsevol cas, açò és parlar per no callar. Per ells fan i ja s’apanyaran, que
ja no són xiquets i els cap un duro en la mà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!