Perquè alguna gent arriba al capdemunt i d’altres es queden pel camí? On s’ensenya còm tenir èxit?
Un petit relat sobre còm es forma la gent que, després, la gent diu que han triomfat a la vida
Madrid, 1985, curs de formació a una famosa firma d’auditoria. El professor, un mexicà, senior de l’oficina de Madrid, menys de trenta anys, actiu, segur d’ell mateix, tirant a agressiu. Els alumnes, vuit o deu nanos d’Esade i similars, força dones, algún infiltrat de la universitat pública com el propi Amadeu, joves acabats de llicenciar, tots convenientment encorbatats i clenxinats, la vida pel davant.
Comença la sessió, el mexicà els fa una introducció sobre el material que tenen a la carpeta, diu que s’ho llegexin i que contestin les preguntes que hi ha al formulari. Després se’n va, diu que desseguida torna.
Decidit a donar una bona primera impressió, l’Amadeu es posa a llegir el material que li han donat, concentrat, rigorós, atent, preparat per no deixar-se cap detall.
Tot just està acabant una primera llegida del material i abans de posar-se amb les preguntes, el mexicà ja torna. L’Amadeu s’esglaia. Ni tan sols ha pogut acabar de llegir el material. L’esglai esdevé espant quan comprova que les preguntes del mexicà són contestades pels alumnes d’una forma força convincent en la majoria dels casos. Per sort, a ell no li toca contestar, però comença a pensar que potser sí que està envoltat de superdotats o que ell és curt de gambals, tan llest que es creia quan a la universitat no baixava de notable.
Segona tanda, es repeteix l’escena: breu exposició, mireu-vos-ho, primer el material, després les preguntes, ara torno. L’Amadeu va aquesta vegada directament a les preguntes, s’imagina per pura intuició les respostes, fa un cop d’ull superficial i insuficient al material de treball, i quan li toca respondre un fa amb una certa dignitat, acompanyat per la sort.
A la tercera tanda, l’Amadeu, que seu just al costat del mexicà, canvia de tàctica. S’alça discretament per veure on és el professor i, a continuació, amb tota la sang freda que és capaç d’acumular, liobre la carpeta, localitza la pàgina de les respostes i les còpia en un paper. La maniobra és molt fàcil, perquè són preguntes tipus test. L’estona que li queda es mira les preguntes, fulleja el material teòric i espera.
Apareix el professor, i quan pregunta i algú no sap què respondre, l’Amadeu intervé amb la tranquil.litat del jugador que coneix les cartes de l’adversari.
A la següent fugida del professor algú s’ha adonat de la maniobra de l’Amadeu i li demana que canti les respostes. L’Amadeu, divertit, es passa la sessió obrint i tancant la carpeta del professor, mentre algú vigila que no vingui.
Només es produeix un incident en tota la sessió. En una de les preguntes, la resposta diu una cosa així com "són correctes les respostes A i B, però sota certes circumstàncies també serien correctes les restants, és a dir, C, D, E i F". L’Amadeu no llegeix la primera part i canta als col.legues "C, D, E i F !!!!".
El professor, que està totalment impressionat per l’encert d’aquell grupet, queda una mica desconcertat quan el pobre que s’ha cregut la resposta errada que ha donat l’Amadeu, contesta amb suficiència y posat segur una resposta tan incorrecta, i sobretot quan percep els esforços de tots els altres per aguantar-se el riure.
Aquest era el joc, l’Amadeu va anar-se’n adonant al llarg del curs de quatre setmanes a Madrid. L’important no era aprofundir gaire en els temes, l’important era resoldre els problemes en què els posàven, fos com fos, i sense gaire escrúpols ètics. Probablement molts ja ho sabien, però per l’Amadeu va ser un descobriment, l’Amadeu era llicenciat per una universitat on la majoria dels professors eren marxistes ortodoxos, amb unes poques excepcions keynesianes, i encara no havia descobert l’apassionant mon del capitalisme. És força segur que si algú hagués posat una càmera a la sala dels alumnes i hagués vist el capteniment de l’Amadeu no li hagués pas retret haver copiat les preguntes sinó haver-les passat als seus companys. Va perdre una ocasió per ser el més brillant i va regalar-la a uns que probablement en el cas invers no li haguessin donat ni aigua.
Va ser una setmana decisiva en la vida de l’Amadeu, perquè, amics, aquest és el mon real, el mon de la gent que porta les empreses i que fa funcionar el país. L’Amadeu no recorda ni les seves cares, però de ben segur que avui, tots ells formen part de la crema del país.
O potser no, potser algun va baixar del tren a les primeres estacions i avui és caixer de banc i fa una feina mortalment avorrida en la que es sent atrapat, o treballa al Registre General de l’oficina del cadastre, o ven assegurances.
El mon el mou la gent ambiciosa, altrament dits cabronets, i la resta, a aguantar el que els hi toqui i a fer-se el milhomes a les reunions de la comunitat de propietaris
I, molt després quan ja has fet vint anys a l’exèrcit romà i et donen un trocet de terra a les colònies? Llavors, segons crec, cal llegir Inconvenients de ser ric
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!