Gàlim

Ella parlava un castellà inflexible, sense clavills que mostraren cap dubte d’origen idiomàtic. Era la seua llengua. La tarja de visita que em dóna informa que és de València, o almenys que hi treballa, la qual cosa em facilita la conversa perquè sé que m’entendrà i no m’hauré d’autotraduir.
Xarrem una bona estona, i de sobte em diu ‘perdona que no te hable en valenciano’. Diu que la família és castellana (no recorde ara d’on) encara que ella ja va nàixer a València. Diu que l’entén perfectament, que el nóvio parla valencià, i a casa d’ell tots el parlen. Però ella no.
Quan se’n va anar va dir adéu, una concessió gratuïta. Almenys no era de les persones que et donen, graciosament, permís per a parlar valencià, les que et diuen ‘yo no lo hablo pero puedes hablarme en valenciano que lo entiendo’ quan dus mitja hora ja de xarrera i ho has comprovat a cada paraula.