Gàlim

Ai Gàlim com t’entenc… a mi em passa el mateix. A cada cridada de mòbil és algú, conegut o no, demanant-me un favor. I sovint no saps ni com sortir-te’n. Jo, això sí, abans que fer-me blavero per qüestions d’estes, preferiria fer-me alguna altra cosa, una mentideta o un plis-plai, i demanar, a més, un got d’aigua on afonar el mòbil perquè s’ofegue…

… Però hui m’ha tocat a mi demanar el favor, un favor que no és per mi… He enviat un projecte a uns quants senyorhomes (i dones), per tal que el revisen, diguen i desdiguen, abans que no comencem a embolicar la troca. La cosa és certament engrescadora i, el més divertit de tot és que sabem que eixirà endavant, amb les variacions pertinents esclar, i que el fruit serà cosa de trellat, digna de vore…, també sé que hi haurà galtades entrè els no cridats, i alguna se’n fugirà cap a les galtes d’un servidor…

I mentre enviava el correu, pensava en l’esclavitud constant a la que estem sotmesos els cridats, sovint a contracor, a fer certes coses. I ara mateix no sé qui és més esclau, el qui assessora, fa vint-i-cinc línies o pinta qualsevol cosa o bé qui, amb l’enviament es compromet a empényer, a coordinar, a vigilar, a sol·licitar-pregar-suplicar, a desenganyar-se, a escriure, a supervisar, a corregir, a arreplegar, a carrejar i a vendre…

El pitjor potser és que s’espera de nosaltres un "visquen les cadenes" que, tal i com estan les coses, és fa imposible.

Més val pensar que, com tota pedra fa paret i tota paret fa marge, és qüestió de començar a arreplegar pedretes i ficar el cap en la feina tot i pensant en les possibilitats certes de propera jubilació…