Es fa hora orada i encara no saps per on pegar. Encara com que alguna cosa has aprés en aquesta vida i saps que si hi ha coses ben fetes és una llàstima desaprofitar-les. Doncs tirem mà dels que saben i que no siga res. Després de pleits i discussions amb adjectius i comes diverses ho deixe estar. De totes maneres, el dinar l’he de pagar… Bolet literari
No hi havia a la Vall dos amants com nosaltres.
De fet, ni em coneixies. T’estimava sense nom ni aixovar, et parlava en paperets dispersos plens d’una cal·ligrafia urgent, de sintaxi ingènua. Et veia passar amb la mirada en un puny i em desullava amb la proximitat epidèrmica que col·lapsava ritmes vitals, capaços de retornar al cardiograma només en la clandestinitat dels somnis ardits.
Un dia et vas acostar. Ens vam acostar, i a l’endemà del cap de molts dies vam compartir els noms però no els aixovars, vaig desfer la cal·ligrafia sobre llençols imminents mentre estorinyàvem una eternitat defectuosa.
Ho recorde ara que hem vingut a dinar. La realitat va esborrar la il·lusió, la va esgardar pels plecs dels hàbits quotidians, dels gestos casolans que tapaven el desig que fugia costera avall, cap al barranc de deixem-ho estar. Ho recorde en veu alta, després de tants anys; i a l’hora de demanar, quan em preguntaràs si vull bolets, diré que ja en vaig tindre prou amb aquell.
Ho veus, mante?
Estàs molt ben parit; com se sol dir per estes terres.
Ara tu sí que ens has tocat el bolet i ens has posat el llistó ben alt.
Fins demà.
Sense escrit, però (jo).
A hora horada: a temps just, gaire-bé fent tard (val.).