Un clàssic de trens (1)
L’altra nit me vaig trobar tres mestres companys, ja retirats de l’escola però no de l’activisme social i polític, eren d’una escola amiga de mislata on jo vaig aprendre de mestre: Nati va ser la meua primera mestra en el meu primer any de pràctiques, trobe, a segon de primària, en uns barracons prefabricats, que els valencians encara viuríem prefabricats un ramat d’anys. Així que Manolo diu, últimament això del bloc no va gaire corregit, xa, deixes anar lo primer que et passa i avant, sense revisar… És veritat, li responc, m’he fet adan de veritat, per això aquest homenatge d’avui a l’encontre d’anit i als anys de joventut, que vam viure plegats amb tanta il·lusió:
«Sóc en una sala de mestres o tutories o materials esparsos quan arriben un grapat d’alumnes de segon de primària, acompanyats d’un mestre jove: -venim a fer matemàtica!, diuen. I jo els responc encara amatent: -doncs vos explicaré un problema, a vore si us veig espavilats de segon de primària o ja esteu per passar a tercer demà mateix, així de pas escalfarem el vostre cervell prematemàtic: el problema. —Això és un tren que ix de barcelona ea les nou del matí, en direcció a valència, a 200 km per hora —salta un més viu que les raboses d’isop i em pregunta, tu com ho saps?, home, perquè sóc amic del maquinista, i ell m’ho ha dit abans de venir, aquest matí que feia un fred del dimoni, que davant del volant del tren tenen un rellotge gros que els diu la velocitat que agafa aquella màquina locomotora quan no s’avaria… Continue, va: a la mateixa hora, un altre tren germà del primer, ix de valència en direcció a barcelona, també a 200 km per hora. I ara vindrà la pregunta del problema, que és un clàssic de tots els temps, cap a on anirà el fum, d’aquest trens del segle XXI? Ràpidament salta un altre viu viu cok un coní que amolla: pacatràs! I jo: exacte, pacatràs és una presó d’amèrica d’on fa cent anys es va escapar un que encara cerquen… Aleshores una altra centella de bétera, l’oriol, afig: mon pare també té un amic que té cent anys! I jo ho confirme: és que a bétera, com a alboraria, n’hi ha que no voldria morir-se mai. No sé si ho farà la xufa o l’alfàbega!
—Veieu si l’escola podria ser divertida cada matí!, però els mestres sembla que han d’omplir tot de fulls i memòries i martingales per justificar la feina dels funcionaris podrits de la conselleria amb el des al davant, que diria gianni rodari. De la deseducació i la descultura fins que arribem a la sepultura!