Tots Sants i Ànimes
La idiotesa ha vingut per quedar-se. Ja n’hi havia, d’idiotes genuins, però la cosa s’ha estés sense remei. Entre els xiquets, la festa és una disfressa barata i passejar el carrer pet cercar qui els dóna caramels (a la mestra Marisa li agrada que vinguen a casa, se’n va a comprar-ne molts, de caramels, perquè tot el barri sap que ella hi participa gratament). Els grans, en realitat són massa grans per fer el titot, però s’apunten a pintar-se i a posar-se la mateixa disfressa barata. N’hi ha joves que aprofiten la impunitat de la nit per demostrar que són idiotes i prou. No n’hi ha més. No podem fer gaire res més, contra aquest huracà que va penetrant gratuïtament contra nostre. Però ves que no s’esgola tan fàcilment i altruïsta la cultura del llibre, de la bona música, de la ciència, de la innovació. No, allò que s’estén més ràpidament és aqueixa banalitat dels altres, no la seua capacitat de fer o de ser. No podem anar contra el món. O contra una mena de món.
En la nostra infantesa, Tots Sants era un dia tristot, de visita obligada al cementeri, i sempre recorde un vent fred, aspre, malgrat que ja portàvem abric. Cap alegria, cap nit de festota o joia, al contrari, la vespra ja començaven a cremar les minetes en un llum d’oli, i hi havia les estampes, els morts presents, o els sants, que recordaven que aquella casa, abans, era habitada per uns altres, que usn altres ens havien precedit. Avui TotsSants i demà Ànimes. No em dol precissament haver perdut aquella tristor, ben al contrari, malgrat que no compartesc la idiotesa de disfressar-nos més enllà que els xiquets passen la nit com un joc. A València, tampoc no hem celebrat gaire la castanyada, potser perquè l’arbre pega lluny d’aquest clima nostre que avui, per exemple, va tan boig que provoca que anem despullats tot el dia. Al camp avui feia calor, molta, i malgrat que som en novembre, el jorn podia passar tranquil·lament pel mes d’agost, o fins i tot juliol. Nosaltres hem torrat dues carabasses que han eixit boníssimes, una d’elles excelsa, i potser aquesta nit, com que és dissabte, eixirem a sopar a l’Ateneu, res d’especial. Però fa quaranta anys, fins i tot aquesta petita celebració era impensable. Ara, d’idiotesa, malgrat que n’hi ha hagut sempre, tampoc no en féiem gaire.