Sobre la guerra i el dia de la pau, combat a l’escola
“Cap cel estrany no m’aixoplugava
Ni en protegien ales forasteres.
Era, llavors, entremig del meu poble
i compartia la seua dissort.” Anna Akhmàtova
Llegim al pati uns quants versos i després uns altres fragments del “Diari d’Zlata Filipovic, sobre la guerra a Bòsnia…
«Cinc-cents noranta obusos. Des de dos quarts de cinc del matí i durant tot el dia. Sis morts, cinquanta-sis ferits. Aquest és el balanç de la jornada d’ahir. El pitjor va passar a Soukbunar, a Skenderija. No sabem res de la tia Melica.[…] Un altre colp, un altre colp han destruït, han arruïnat totes les nostres esperances, ho han engegat tot a rodar.»
«Estimat Diari, ara ja no disparen tant. Sent roncs de serra elèctrica. L’hivern i els talls d’electricitat han condemnat a mort els arbres centenaris que adornaven les avingudes i els parcs de Sarajevo. No podia veure desaparèixer els arbres del meu parc. Els han condemnat a mort.»
Després dels textos, els alumnes ballen i canten, parlem d’aquest cel ras i net a Picanya, passa un avió molt baix que haurà despegat de Manises, hi ha la lluna creixent, molt alta encara ben visible enllà a l’est; fa sol, un sol esplèndid que escalfa un dia que havia sigut fred. Berenem al pati, ací no cauen bombes, ni n’hi ha trets. Ho celebrem, malgrat aquelles lleis que voldrien una escola de suro, morta, com aquells arbres centenaris condemnats a mort: voldrien una escola muda i paralitzada. Però nosaltres som com Camús, com Durruti, que venim a somoure consciències. Per la llibertat dels valencians. Per la llengua amenaçada. Pels estralls que ens provoquen aquells jutges, fiscals i polítics malparits que decideixen contra nosaltres. Que ells no defalleixen. Però nosaltres, els mestres, som irreductibles.
Com deia la poeta russa, als valencians ens aixopluguen poques coses. Cap ni una de fet. Només nosaltres, els nostres caps, les nostres mans. Ni paraigües, ni polítics ni institucions. Només nosaltres.