L’escola, el dia 27
[OVIDI, segle I, metamorfosis, a partir de l’exordi, selecció i traducció de Xavier Mata, amb les il·lustracions d’Aitana Carrasco, a l’editorial Sembra llibres, València, 2021.]
Avui hem escrit un dictat gros a partir d’aquesta proposta de lectura sobre com va nàixer i es va organitzar l’univers… Penseu que Lucreci ja havia escrit De rerum natura (segle I aC), però aquests mites o poema gegantí d’Ovidi, més de 12.000 versos, afegia una poesia especial a la classe de naturals, ara que el món ha enviat els capitans a una nova cimera climàtica i els més perversos estudis diuen que en el 2500 la Terra serà inhabitable. D’ingovernable, amb tant d’incapacitat jutge retor o militar al capdamunt dels governs, ja ho sabíem que l’és, ens queden, si fa no fa, uns centenars d’anys de vida sense esperança. O bé, amb tota l’esperança, perquè de pitjor en pitjor encara serem capaços de revoltar-nos. Quin tràngol, mare, i l’escola encara si vol ensenyar taules i a dividir per dues xifres. D’aquesta inutilitat, no n’haurà dit res Nuccio Ordine, encara?
COSMOGONIA O EL NAIXIMENT DE L’UNIVERS
Ovidi és un poeta i filòsof romà, del segle I. Va escriure les Metamorfosis; hi explica com va nàixer i es va organitzar el món. Aquesta és una introducció breu, d’una versió en prosa abreujada per a alumnes de secundària, perquè apameu els mites que interpretaven el món, aleshores:
“Un ésser va separar una massa confusa i sense forma del Caos en terra i cel, mar i terra, aire dens i aire fi. Tot seguit va fer que els éssers habitaren els nous espais: els déus i els estels, al cel; els peixos, a la mar; les bèsties, a la terra; i els ocells, a l’aire. L’ésser humà (l’home?) fou creat per a governar el món. Van haver-hi quatre edats: l’edat d’or: fou un temps de lleialtat, bondat moral i fecunditat. L’edat de plata: ja obligava a treballar per a viure. L’edat de bronze: les primeres guerres, encara que hi havia una certa moralitat. L’edat de ferro: ja no hi ha res de sagrat ni de respectat, que tot acaba amb un bany de sang. En aquesta edat de ferro, els déus s’horroritzen de l’actitud dels homes. Júpiter visita la casa de Licàon, que tractarà el déu màxim amb falta de respecte, fins i tot provarà d’enganyar-lo servint-li carn humana en un convit. Indignat, Júpiter convoca els déus i els comunica que ha decidit destruir la humanitat. Quan uns quants déus se’n queixen, ell promet substituir l’antiga humanitat per una raça millor. Hi envia un diluvi que inunda la Terra i mata tothom, tret de Deucalió i Pirra.”
LUCRECI, si fa no fa, ho descriurà així, en una edicio de la Fundació Bernat Metge de 1932, reeditada el 2012 per a gaudi de mestres i alumnes, si no es perden en ximpleries i altres novetats editorials (compteu que aquesta versió és revisada pel mateix Carles Riba)
“Mare dels Enéades, goig dels homes i dels déus, Venus nodridora, que sota les esteles errívoles del cel pobles d’éssers el mar portador de naus i la terra fructífera! Per tu tota mena d’animals és concebuda i veu la llum del sol en sortir de les tenebres; per tu, oh deessa, per tu, i, a la teua arribada, fugen els vents; per tu els núvols del cel, per tu la terra industriosa dóna flors suaus; per tu somriuen les aigües del mar i el cel asserenat brilla amb llum arreu escampada.”
—Després, la ciència ja explicarà, a partir de Galileu, Einstein, Sagan o Hawkings com va anar de veritat l’univers des del caos al cosmos.