L’escola, el dia 15
MATÈRIA DE BRETANYA (2)
ENTRE CAPNEGRET I EL POBLE o la vida rurals dels valencians abans de la pandèmia del turisme i dels inútils que ens vengueren gat per llebre, feixisme per democràcia, pobresa per humiltat, lladrocini per amistat…
“I si hom em preguntava quin lloc m’estimava més jo no sabia contestar, perquè tot allò, la vila i el camp i les muntanyes i la mar era una part del meu ésser.”
“Si n’hi havia algú dins de casa les portes eren obertes de bat a bat i si no n’hi havia cap persona tancaven, però deixant-se la clau al pany. I per a entrar només que havies de dir Ave Maria Puríssima com si digueres el sant i senya a la porta d’un castell, i creuaves el llindar i ja hi eres dins.”
“La casa s’alçava a l’altra banda de la via del tren, però tan propet que semblava com si el poguesses tocar si allargaves el braç des de qualsevol finestra. Estava pintada de gris fosc, i les teules, tan roges, brillaven al sol, o quan estaven banyades de puja o de rosada. A mi em feia pensar en aqueixes casetes dibuixades sobre una cartolina, que els xiquets retàllavem i les pegàvem amb pegamín (!). Però estava sense acabar de fer del tot perquè es veu que els diners no els havien arribat.
Jo no vaig pujar mai a les cambres de dalt i no sé com serien els seus llits ni res, però potser es gitarien sobre muntanyes de cotó en pèl per por de trencar-se de nit si pegaven una girada un colp serien adormissades, car semblaven de porcellana antiga, sobretot la mare i la xicoteta.” LES COMANDANTES”
De princeses de pèsol n’hi ha a manta encara, en el segle XXI. Hom veu dinar els xiquets a l’escola, una majoria d’aquests que fan anar la cullera d’ací i d’allà, l’arròs amunt l’arròs avall, que quan és a dins de la boca va fent voltes la nòria sense engolir-se els grans, voltes i voltes com les agulles, però d’on ix tanta pudentor i melindritis!
Hom se sorprén que fins a fa quatre dies les portes de casa eren amb la clau al pany, obertes, de bat a bat, potser perquè la pobresa de dins, la senzillesa, no convidava a gaire res més, sinó a contemplar la vida rural, perquè d’espanyols que venien a robar-nos, en saber-nos pobres, ja en tenien prou amb l’ànima, la llengua, l’escola i la llibertat, entre més detalls menors.
La casa, com era la casa dels valencians aleshores?, i ara mateix, com la diferenciem d’una casa forastera, d’aquestes sense substància, o sense esperit: sobre la casa de cadascú escrivim, però de primer voldríem pensar la casa, situar-la abans d’entrar-hi. On són les nostres cases?, la casa de cadascú?, qui les pensa ara, les cases?, els valencians?, com és la vorera, què hi ha davant, enfront, enllà, com és el carrer, què hi veig de diferent, de curiós… Com ho podré descriure?
Com és la casa dels alumnes de les famílies, qui pot triar una casa pròpia, una cambra, tenen biblioteca, llibres, on són els llibres de la casa, el coneixement, com és el rebost, la cuina…
Què podem dir cadascú de la casa on vivim, abans de venir a l’escola? Com ens acull, ens arrecera i ens acompanya? Com ens ajuda a saber, a aprendre, la casa? Com ho sabem això, avui?
[continuarà]