Ulisses20

Bétera, el camp de túria

L?escola cínica de Rambla&cia

Tinc uns amics que han agafat un gat, un gat jove, cadell encara. Avui el gat els ha mossegat i arrapat de calent. En parlàvem perquè la ferida encara durava i el dolor, deu hores després, era físic però també moral, perquè ara els amics se n?havien de desfer d?un gat que no vol moixanes, ni fer el paper de gat domèstic convencional que altres saben fer millor (en realitat hauria de dir que sabem fer millor).

Per això que hem acabat parlant de Diògenes i de la vida cínica, que és la vida de gos, que no vol convencions, ni formes, ni maneres; al contrari, Diògenes se?n riu de passar vergonya, de tenir pudor, de viure les convencions que han anat acorralant la llibertat de l?home a favor de protocols, de normes, de lleis que van configurant un comportament mínim.

D?aquesta escola, el govern valencià del senyor Camps i el portaveu Rambla en saben l?ou: l?escola cínica, malaltissa, patològica. Ves que hi ha feina a fer en aquest país, feina peremptòria, urgent, de necessitat. Feina inexcusable. Doncs, au, aquests homes prefereixen mantenir-se en els seus bunquers mentals i continuen denunciant Acció, alhora que pretenen atemptar contra la llibertat, en voler tancar els mitjans de comunicació no afins. No baixen del carro, cap dels dos, malgrat el desastre d?aiguats, el caos, la mort dels veïns, la prova de com arriben a ser d?incompetents, els polítics i el govern dels valencians, que cinquanta anys després tornem a ensopegar a la mateixa pedra, a morir del mateix mal: de ploure ens morim, per exemple. Però ells com si res, cinquanta anys més que continués repetint-se el fet: el 2057, segons aquests alumnes avançats de l?escola cínica, el desastre i el caos pot esdevenir a qualsevol població valenciana, que el que són Camps i Rambla, Rambla i Camps, no en tindran cap responsabilitat, ni projectaran solucions, ni adobaran canvis. Ni ara, ni abans, ni després. Són alumnes sobrats, que prefereixen morir matant que no aprendre de la vida, de la senzilla lliçó de la vida.
I que el gat continue arrapant-nos, si vol, que l’animal no ha de comprendre tot el mal que ens provoca.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent