Ulisses20

La vesprada del vint-i-tres de març, uns minuts abans del memorable concert a Llíria, vaig acompanyar Reis Juan perquè concertés una entrevista als Obrint Pas,  que just havien anunciat que es retiraven indefinidament. L’entrevista es faria el vint-i-cinc al musical de Benimaclet. Però Miquel Ramos va dir que tenia problemes d’agenda, així que a l’entrevista serien Sarrià i Gironés. Tres dies més tard, quan la van editar, em va sorprendre que Miquel Gironés no hi fos; en canvi, Ramos sí que havia assistit a la cita amb la periodista Amàlia Garrigós. Ara sabem quin fou el motiu que impedí, a un dels músics més reconeguts entre els valencians, d’arribar en aquella entrevista.

Els valencians no podem fer via normal; perquè de colp, inesperadament, repetidament, n’hi ha que ens obliguen a prendre una medicina habitual, entre els feixistes: l’abús de poder, obsedit en l’insult, els colps, i pitjor encara, la posterior disculpa de jutges quan les agressions es repeteixen: no ens sorprén, com atenen algunes figures polítiques, governadors civils, consellers o menistres, quan s’extralimiten en les seues funcions, els homes d’uniforme.

Quantes vegades s’han ocultat o perdonat abusos sobre els ciutadans? Resultat d’una tolerància intolerable en països democràtics, permetre tractar-nos com a bèsties en nom de l’uniforme, la placa o fins i tot la justícia. En qualsevol societat democràtica, l’abús dels policies o d’autoritats similars hauria d’ésser castigada amb l’expulsió de l’ofici.

No cal explicar com ens sentim de segurs, tranquils o lliures (!), amb aitals homenics defensant què i com.

Res no és casual, que de pares balladors fills cantadors, però hem heretat perdonavides del Movimiento i el parafeixisme més ranci, que no solament són emparats, sinó que fan política, que fan lleis, que fan i desfan i es creuen amos de la vida pròpia i la dels altres. Els valencians fa anys que patim una Transició violenta, amb resultats gravíssims: de ferits, morts, assassinats… Qualsevol de nosaltres és en perill, pel fet de parlar valencià. Quina societat han pactat pp-psoe, per atemorir-nos pel fet de parlar la llengua dels pares, de l’escola… d’Ausiàs March o Ramon Llull, sabem amb qui ens les hem de jugar en no poques ocasions; i encara com diu Ferran Suay, compte que ells tenen pistoles, i navalles, i en fan ús amb el permís de lleis, jutges i polítics.

Em vaig estranyar que Miquel Gironés no fos en l’entrevista, quan l’havia aparaulada davant nostre, abans que comencés aquell extraordinari concert a Llíria, el 23 de març.

Quin coratge de músics, i de llengua que tenim, que encara ens han d’amenaçar amb les armes, amb l’insult i els colps… Si resistim, ens criden: —Que sabem on viviu, vosaltres! Exactament, nosaltres ja sabem on congrien l’odi, i tanta permissivitat d’una democràcia falsa: les bombes a Fuster i Guarner, l’assassinat de Guillem i Miquel Grau, els colps als joves del Vives, i encara aquest cas, de Miquel Gironés, que no serà l’últim, de la ràbia de xulos i fatxendes.

L’abús per sistema, d’un policia aïllat? Massa fàcil, l’excusa. Conxorxa? Veuràs que no explicaran els seus caps per posar terra damunt l’assumpte, un altre més…

Purgatori: que no pegareu a llegir qualque poc, benvolguts policies, ni que siga Martin Amis? Tren de Nit! A vore si comencem a amenaçar per la lectura, per un llibre sol, almenys.