Ulisses20

Bétera, el camp de túria

La Toscana: el paisatge valencià

Aquesta vegada m’hi he fixat amb més traça. La mirada és amateur, però tant se val, perquè amb poc que t’hi fixes ja apames com és de bell el paisatge a una banda i a l’altra, de la carretera. Hi ha alzines, rouredes impressionants, aurons, i rengleres immenses de vinya (som al Chianti), amb una combinació perfecta d’oliveres i magnífics exemplars de xiprés, llargueruts, alts i esbelts marcant les fites de camins, limiten i fins i tot èpoques històriques, no debades la majoria van ser plantats pels romans. Segons el comte Pandolfini, el paisatge mateix és enganyós: cinquanta anys enrere, ell en té setanta-dos, tot eren vinyes i oliveres, però el treball, els canvis, i altres deures han anat deixant pas al bosc madur, que va apoderant-se d’una part important del paisatge, exacte, matemàtic, d’una organització i d’una cura que sorprén, que espanta venint d’on venim.
Baixar a Greve, passar a Siena, tornar per Sant Gimignano de l’Alta Torre, pujar per Impruneta, fins a Sant Polo, deixar Grassina, tant se val el poble i el recorregut, no hi trobem l’enganyifa, la trampa per enlloc.
Tu ets un desagraït, dirà algú, perquè solament que veus la bellesa fora del teu territori. Ahir mateix vai baixar fins a Xulilla, em vaig recórrer el Camp de Túria, els Serrans, vinc per l’Horta cada dia, visite el camp valencià, per ajudar mon pare en la feina. Visc el nostre paisatge en directe a cada moment. Els valencians vivim un abandonament de miserables. Els llauradors han estat bandejats dels camps, expulsats del seu ofici, els han obligat a dir adéu al món rural, i el camp, els marges, el paisatge en la seua majoria és una desolació, una ruïna, un complet enderroc. Llastimós. Solament que el puc comparar amb la Toscana i la Provença, dos joiells indiscutibles que acabe de veure. Però els valencians hem malbaratat el patrimoni, ens hem cregut un melic inexistent, una terreta de llàstima. No hem sabut fer-ho. Ningú no ens ha explicat com fer-ho. Potser qui en tenia la capacitat no tenia suficient coratge. Hem estat en mans d’incompetents sens dubte, de desgraciats homes sense moral, sense ètica i sense rigor. Els desficacis no tenen marxa enrere. No són gratuïts.
Fa molts anys vam ser centre de la cultura d’Europa, allà pel segle XV, fins i tot després. Però hem arribat a ser una significada mesura de la pitjor malícia. Qui ens va fer creure en el Levante feliç ja sabia què feia i a quin benefici s’aclamava. Ep, si parles amb els homes d’ací, els cerrils, encara pensen de manera diferent. Que ells ho voten i s’ho mengen.
Viatjar a la Toscana encara fereix amb més profunditat la nostra ànima. Sort que el paradís és a tocar de mil cinc-cents quilòmetres amb el cotxe. A menys distància si viatges amb Spanair.



  1. He anat seguint el teu periple i et dono tota la raó. A començaments d’estiu també vam estar a la Toscana i t’adones que allò és una altra dimensió. Per la via del respecte i la conservació del paisatge també es pot arribar a la riquesa d’un país.
    Això nostre és pa per avui i gana per demà.
    Records des de terres gironines,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent