La banda del pessebre, cadiretes espanyoles
Entre els polítics, fins i tot entre els del mateix partit, les colzades són freqüents, quan s’hi juguen garrofes particulars, fins i tot entre els cosins. Per bé que són garrofes públiques, els polítics les adoben a conveniència, les fan seues, exclusives…,al contrari que les garrofes de veritat, aquelles es paguen a preu d’or. Només un percentatge molt baix, baixíssim, de polítics renuncia a menjar i beure de franc un colp enllestida la feina de posar el cap al pessebre. Quatre anys, màxim vuit. Però això són casos comptats. La majoria dels polítics hi viuen anys i panys pegant voltes al rosari, bé que li peguen tantes voltes com necessiten. N’hi ha exemples que són tota la vida activa i més enllà encara. Tota una vida sense pegar colp, un colp feiner, diríem. Ja fa uns dies que a compromís també n’hi havia xafarranxo, entre socis. Les cadiretes, ai, i els milers d’euros que et plouen cada mes, són una raó suficient per acabar a colps dialèctics. Però no s’entén que, quan hom ha arribat al capdamunt del govern d’un país, el país valencià per exemple, bé de president de la generalitat, bé de conseller, o encara més president de les corts o del parlament, hom es mate per anar a espanya, a fer el pallús. Anar al senat espanyol no és sinó cercar una jubilació en vida, a fer el panoli. A bon preu, és cert. Però bescanviar un càrrec gros, el segon comandament del país valencià, o el primer, per anar a morir a aquell cau de pensionistes aprofitats és, sense excuses, provincianisme, voler passar a regional, en canvi de la dignitat i la representació més alta.
Ara, si hom ja pensa que això de les autonomies no val per a res, que és com eixir als quatre cantons amb la cabra, l’escaleta i un llanderol, aleshores hom entén manta coses. Això és, ja bufaven en gelat, cada dia de la seua vida, aquells polítics. I com deia fa poc algú, els parlaments de les autonomies no decideixen una merda seca, només si fan comèdia o teatret, perquè qui decideix sempre és espanya, els retors i els seues jutges corruptes. Així que, matar-se per les cadiretes espanyoles, ronyoses i balladores, com servir-se’n de la vida pública per al profit propi, és perdre qualsevol sentit si encara n’hi havia cap, o tenir por de la mort: desviar l’horitzó d’una barca que ja feia aigua a port i que ara més valdria enfonsar entre el tarquim i la boga i el vimet i el jonc…