Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Joan Fuster: diari 1952-1960 (1)

“Contra tota previsió, les masses no sempre són massa partidàries de la democràcia. L’hàbit d’obeir, el tenen tan arrelat, que no saben imaginar-se «lliures» Diari 1952-1960, Joan Fuster (en 3i4 i en ed. 62)

En el tercer curs de literatura del mestre Enric Iborra, centrat en tres dietaris que ell considera alta literatura, si no la millor literatura catalana del segle XX, abordarem dimarts que ve Joan Fuster. El gener de 1952, farà exactament ara setanta anys, Fuster parla de la por dels pobles a la democràcia en canvi de la submissió a l’obediència, ell en dirà por a la «desobediència». Fins i tot quan el sistema es presenta amb aparences democràtiques, el reflex d’obeir hi predomina.

Valencians, això realment ens passa, a nosaltres, per dalt per baix i per tots els costats del cos humà: l’última de les cireretes és la negació del pp i del psoe a acceptar el dret civil valencià. El mateix psoe que s’afarta a fer publicitat a twitter (tenen una colla de funcionaris que s’hi dediquen a cost de la hisenda pública dels valencians a glossar com de bé ens tracten, a vendre la moto i el sidecar). Els malparits, no caldir-ho, es disfressen de cabretes, d’ovelles, de gats domèstic, però de fet ens degollen i desagnen, i de la sang en fan olla i una sopa de núvia que tomba: ens tomba a nosaltres, els valencians, que ens roben els diners i els drets i les lleis mínimes, perquè no puguem dir-nos ni valencians. Ves si els polítics que tenim a valència, al govern i a l’oposició, serà de fillsdeputa a l’alça. Ximo i els seus, que semblaria pel que diuen que són més valencians que nosaltres, de la garra prima: sobretot perquè ens roben i s’omplin la butxaca més que nosaltres, a base de mentides i promeses d’aigua en cistella.

Però més culpa que ells, aquests farsants que es vesteixen de valencians bons i melindres, la tenim nosaltres: per no haver-los passat per la corbella ja fa anys. No haver-los enforcat quan podíem, per la panxa i pel cul, i haver-los tret les puntes de la fusta per boca i orelles, i després no haver-los penjat a estendre als caminals dels pobles, que enlloc de ser farcits de forats de clots de pedres velles, lluïren aquells cossos morts fins que s’assecaren al sol com pells o cuiros o bocois de vi.

Saben que els valencians som passius, i per mantenir-nos muts i en la gàbia, hi ha els mitjans que fan campanya cada dia en contra nostra, i els fiscals i els jutges, que damunt ens amenacen: codis penals, lleis, normes, ordenances, totes les coses judicials són fetes i redactades contra nosaltres, perquè no tinguem ni la sospita de desobeir qui mana, aquells espanyols de merda que ens tenen amorrats en un piló de bou embolat, amb el cap encés, i sense voler-nos tallar la corda, cremats i adolorits, encara per si de cas cap de nosaltres es descarrila fora de les barreres.

Diu Fuster, al remat, en l’apunt d’aquell dia de fa setanta anys (ell vivia una dictadura militar, catòlica i feixista, si fa no fa com el present borbó), que ens tenen tan agafats dels ous (Fuster no és barroer, naturalment) que fins i to respirar ja apunta a desobediència. No dic res de parlar valencià sempre, allà on siguem, malgrat un cel tan ple d’ànimes putes i de males persones com n’hi ha. Si fa tres-cents anys lo manco que vivim sota un cel negrot de filldeputisme. I malgrat tot, resistim, ens resistim. A cagar ells, i visca la desobediècia, que tant de bo es muiguen abans que nosaltres, ells, les seues mares, els fills, sogres i consogres, tots plegats, d’una pandèmia puta i providencial.

(riu, riu, que qui riu l’últim…)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent