Ulisses20

Dissabte passat vaig ser en un sopar on vam debatre amb profunditat què faríem cadascú dels assistents en aquestes eleccions. Com que n’hi havia confiança, vam acabar dient a mà alçada què votaríem. Vam deixar que, qui volgués, expressés la raó del seu vot, i encara vam riure plegats de les decisions dels uns i dels altres. El ventall, des del psoe al vot en blanc, passava per l’esquerra i per la independència.
Durant la setmana, venint cap a l’escola, el xiquet m’ha recordat dues o tres vegades el sopar, fins i tot m’ha convidat a canviar la meua opció pública: ‘Pare, si no vols tenir la dreta a València i la dreta a Espanya, vota el psoe’, em diu. Anit encara m’ho tornà a dir sense alçar la vista de la PSP. Cada vegada que m’ho ha dit, li repetesc el mateix: nosaltres som d’Isaura, fill, som independentistes (tant de bo Esquerra s’hagués afegit al sac del possibilisme valencià), encara que enguany amb l’escisió al si d’EU tenim menys possibilitats, però conservem la decència i el criteri per aguantar amb els nostres, malgrat que no hi són tots. També pense com s’ha extés la idea del vot útil a favor dels uns i com ha quallat el bipartidisme que elimina els matissos i, sobretot, la identitat de no pocs votants. Fins i tot els fills ens reclamen de passar per l’embut bicèfal.

A València estem condemnats a entendre’ns, si volem pintar. A les Illes aconsegueixen de fer pinya i, en canvi, a València, que és mes prioritària l’acció conjunta, som tan poc flexibles, els uns i els altres, que no ens poden anar pitjor les coses. Molt fotudes. Tantes vegades no hem aconseguit representació, o no ens han deixat entrar al parlament (gràcies al famós cinc per cent pactat per PP i PSOE), que no ens vindrà d’una ni de cent eleccions més.

Som d’Isaura malgrat el seu bloc falsament bilingüe, i malgrat que no representen ara mateix la independència que volem molts valencians. Malgrat els greuges, a València hem de ser més llestos, més conseqüents, més de tocar de peus a terra. I aconseguir un compromís més ample, que no fracasse en llevar-nos el segon dia. Al remat, això d’avui, d’ací unes hores, solament que és un vot. Un de sol.

(post-publicació: al Senat, he triat el mestre Gonçal Anaya, valent com pocs, i Teresa Galceran. Hi he afegit el primer candidat de Bloc-iniciativa-verds)