Ulisses20

En un tres i no res he canviat l’hàbit, l’horari i la manera de viure. M’he traslladat en certa manera; ara visc les nits a l’hospital. Sense cridar-ho, tot canvia com afronte ara les coses. Una acció involuntària apareix de sobte a la teua vida, en la persona d’un altre, i et fa canviar els modos. Sobretot els modos entre més hàbits.

Viure-hi d’acompanyant, en un hospital, és un viure que fan milers de famílies. És el primer que topes en la vida d’hospital, a l‘entrada, esperant l’ascensor, pujant o baixant la planta, aturant-te: no ets l’únic que ha de viure una situació semblant, d’acompanyar algú malalt. El teu viure ja fa molts i molts anys que va ser inventat. Ara mateix recorde ma mare d’acompanyant, quan jo era un xiquet, la recorde aquelles nits, tantes nits com recorde. Jo era un xiquet.

Si l’hospital és gran, La Fe ho és, un gegantot d’hospital a punt del desballestament, la quantitat de desconeguts que fan el teu paper és increïble. Un paper d’acompanyant, d’estímul, de suport psicològic, més que no un paper rellevant. I encara he tingut molta sort, perquè mon pare es troba gairebé com abans, vull dir, tret d’alguns detalls per ell importants, parlem gairebé com sempre, del món, del camp, de l’escola, de la feina, de les coses que ara no fa, que no pot fer. Supose que ell ho veurà d’una altra manera.

Aquest viure a l’hospital, cada nit, és una cosa que fan cada dia milers de persones, una ciutat dins una altra ciutat, una organització dins una altra, l’autèntica urbs a dins la ciutat, diferent, especial, amb tot de detalls per explicar. Com diria l’Isern, un hospital és tot de gent explicant-se històries els uns als altres, vides de malalts, de circumstància, d’anar filant els dies, les nits, una rere l’altra, bo i esperant de tornar a la rutina d’un altre viure, d’una altra història que ara, en aquesta banda de la vida, ens sembla màgica, amb tot el sentit que abans no distingíem. O valoràvem poc.