El pesebre dels polítics
Els psocialistes voten contra el pronunciament del Parlament Europeu a favor d’Aminetu Haidar. Voten en majoria els psocialistes, en contra d’Aminetu. Aminetu representa la lluita, la independència, el clam contra la tortura i el genocidi del poble Sahrauí. Què podien fer els psocialistes, sinó votar contra la llibertat, dels pobles i dels desgraciats del Sahara… Home, no fotem, el Marroc és monàrquic, Espanya és monàrquic i borbònic, n’hi ha massa semblances per voler-se tirar pedres al terrat.
Els psocialistes també diuen que això del 13D és una pantomima, una gracieta d’uns quants centenars de milers que no va enlloc, ni té cap rellevància, ni conseqüència, i menys encara apunta sobre allò que també acaba en -ència.
Son els mateixos Psocialistes que governen Barcelona, i Catalunya, ajudats per Esquerra que, casualment (no causalment) diuen que són a favor de la independència i del 13D, els d’Esquerra, però donen suport a un govern català suficientment anticatalà. Sembla un absurd, però és que la política és un absurd, en la majoria de casos.
Els Psocialistes, per exemple, molts van ser empresonats, apallissats, torturats durant la dictadura feixista de Franco, però ara no dubten a empresonar, apallissar i torturar en nom d’una altra dictadura, anomenada democràcia orgànica borbònica espanyola. Torturen, tanquen, prohibeixen, potser perquè ho han patit i no poden estar-se’n. La política dels partits juga d’aqueixa manera.
Ahir m’arribà un correu de Talha-Xirivella, una ONG que ajuda els refugiats als campaments de Tinduf, que organitzava una conferència a favor de la llibertat d’Aminetu i el seu poble. Casualment (causalment també), el conferenciant és en nom d’UPiD, que és aquell partit de Rosa D, capaç de reclamar el retorn de l’Espanya una i grande, de reclamar que l’espanyol siga l’única llengua oficial, de reclamar més barbaritats de la seua pàtria i en contra de la llibertat dels pobles. Però ara es vol marcar aquesta hipocresia davant els mitjans, que és la filosofia en la majoria dels casos, de la política dels partits. L’absurd i la hipocresia.
Ara que s’apropa el temps dels pesebristes, els partits, els partits polítics de tota mena, són qui més professionals pesebristes apleguen. I mamons, mamons també n’apleguen a cabassos sencers. Però com ara ve Nadal, també els ho perdonarem, casualment. O fóra millor causalment?
” Sols entenc una paraula en castellà, una paraula que expresa amb energía
el canvi, l´eterna transformació de les persones, els ideals i la desil-lusió ;
aquesta paraula és merd@”
Gay de Maupassant
PD. Tal vegada la solució estiga en els “souvenirs” i les espardenyes, a l´Iraq Bush o va patir i l´altre dia Berlusconi tambè, és una lliçó que els politics no haurien d´oblidar mai, i el poble tampoc.