Ulisses20

9 de gener de 2023

Avui hem tornat a l’escola. Quan hi he arribat, després de descarregar taronges a la Canyada de Paterna, els xiquets ja m’esperaven al banc roig de l’entrada. Tenim el costum de trobar-nos-hi tothom i després pujar plegats a classe. Com que feia tants dies que no ens vèiem, l’arribada ha sigut espectacular. Una majoria vivia amb entusiasme el retorn, amb abraçades, xivarri, converses creuades; només en un cas, dos màxim, posaven una certa distància, o sentiment encara vacacional. A classe, en canvi, de seguida s’ha fet un silenci espectacular en favor de la lectura. Un silenci de goig, que convidava a llegir temps i temps damunt del temps. Al final de la sessió de lectura, els he convidat a escoltar-me, poseu atenció per comprendre ara:

“el dolç silenci convida / els espectres a esmorzar.”

Són els versets amb els quals comença, Manel Alonso, Fusta de carrasca, la novel·la breu que tant m’ha agradat de llegir el mateix dia de Nadal i a la qual dedique tota la publicitat lectora de què sóc capaç. Els he llegit la primera pàgina, i he fet unes quantes preguntes sobre la protagonista que ens parla, la narradora: què fa, de quina cosa parla, on la transporta aquella sensació, el sentit de gust, per tant, quina edat li poseu, on és mentre ens explica allò què fa, en quina banda de la casa és, com la imagineu, i com és la vostra cuina, encara com us imagineu aquella terra de les germanes, els pares i l’àvia, i com és que li provoca aital sentiment, el record, el pa i la crema d’avellana…

Després que han fet classe d’anglés, he hagut de tractar un conflicte que passà l’últim dia del curs del primer trimestre: amb la directora, Empar, hem parlat amb dos alumnes que s’havien agredit de valent a les tres de la vesprada del dia 22 de desembre, i ella i jo, directora i tutor, ens hem emocionat per la descripció i com havien abordat a casa i avui mateix la reparació del dany fet: “es plany a colps el pesar” diu Manel Alonso en el verset d’entrada d’aquest primer breu i excels capítol “La dèria de recordar”.

“l’aigua, la sal, el rent i la farina que conformen aquest pa, les mans que el pastaren, la llenya i el forn que el van coure nasqueren en la mateixa terra que les meues germanes, que els meus pares, que els meus avis.”

Com de rebé s’està a l’escola, si la’escola et fa goig, els llibres, aprendre de llegir i d’escriure, conviure amb els xiquets, si no cal baixar a refugiar-nos de les bombes, si la llibertat i la democràcia és per damunt d’incapaços, de currículums, si l’horitzó és clar i els drets prevaleixen.

Si els mestres, com en aquella novel·la d’Alonso, escriptor de Puçol, només que aspirem a un tros tangible d’alegria…