Doblement desgraciats
Els salvaments resulten catastròfics, en general. Tant se val el primer o el tercer món, perquè el desordre i el caos no és privilegi de ningú. Passa a Occident, passà a Amèrica amb el Katrina, passa ara mateix a Haití, continuarà passant arreu i pertot.
Les catàstrofes naturals ho són doblement quan arriben les brigades de salvament, fins i tot és alehores quan les coses empitjoren fins a nivells insuportables. El pillatge, el retard, els diners que no van on es pensava que anirien, la distribució de queviures, de necessitats bàsiques, tot plegat es converteix en el desastre majúscul, accentuat si és occident qui ha de participar: l’ONU, l’UE, o encara els països que diuen aportaran el màxim d’ajut. Un rentat de cara, de consciències, petites almoïnes, i un grapat de butxaques que, en origen, tornaran a enriquir-se per tornar a fotre els seus.
De normal, el temps és qui adoba la situació final, mai l’ajut internacional, que ajuda infinitament menys que no ens volen fer creure els mitjans oficials que cada dia ens bomdardegen com som de solidaris.
Quan haurà passat suficient temps, l’oblit i l’esforç i el patiment dels que són allà, enmig de l’infern en vida, si es que aconsegueixen de sobreviure, ja s’hauran guanyat el cel, perquè tindran manta ganes de morir-se, aleshores definitivament.
En una situació catastròfica en volta de prioritzar l’ajuda i aliments, el primer que fan és enviar l’exèrcit per posar ordre per a disparar a tot aquell que búsque queviures entre les runes o qualsevòl cosa de valor per a sobreviure.
I amb el cas de Haití enviar les forces d’ordre, és com enviar la rabosa a vigilar el galliner.