Dissabte d’estiu
Mitjanit. Demà tanquem setmana amb un diumenge de repós, sens dubte, després d’un jorn tan complex. Comence de matí canviant el pany de porta d’una caseta de reg. N’hi ha centenars al terme, al territori sencer, i la moda que va establint-se no afavoreix la propietat, almenys una propietat agrària escassa. A la ferreteria em vénen un pany complet, el bombí, les claus, el pany, la maneta. Ho he de reblar, així que també agafe una capsa de claus i amb l’equip complet, alicates, martell, taladre entre més estris, me’n vaig decidit a la feina, però ep, quan semblava que no em deixava res, el de la ferreteria m’avisa si sé on em fique, perquè si no ho sé, o no ho sé prou, ell ja comença a preparar-me un dictat de consells imprescindibles per anar pel món a muntar un pany, com si diguérem, les beceroles accelerades d’un futur manyà molt professional.
El propietari de la ferreteria em fa una descripció exacta del que he de fer, que no faré, perquè amb tants detalls, abans passa la llima, compte d’enfonsar massa allò, que no t’entrarà després el pany, posa els claus, no rebles res, a mi no m’agrada com queda després la feina, la primera que vaig fer, el primer pany qte vaig canviar vaig passar-me dues hores, però ara ja vaig preparant-ho tot abans de començar… Marxe dubtós d’aconseguir el propòsit, de posar el pany nou a la porta, sobretot perquè no dispose de les dues hores que diu aquell.
M’ha quedat bastant redó, si exceptue que el propietari de la ferreteria m’ha venut una maneta llarga en excés, així que passe de la perfecció i avance feina: passe per la cooperativa, compre cinc sacs de cristalí d’estiu (en tres mesos el sac de guano ha pujat el vint per cent), una capsa de cinc quilos de verí per al caragol i un centenar de goters. Em telefonen perquè passe per l’estació: he de rebre una persona que volem contractar a casa dels pares; trigue cinc minuts a presentar-m’hi. L’acompanye a casa, li la presente a ma mare, ella diu que ni pensar-ne a posar ningú a casa, que ella ja es val per tantes feines que calga. Li dic que tant se val què diga, que posarem una persona que l’ajude. Amb Rebeca, que és d’Hondures i ha vingut a casa amb la xiqueta i l’home, no acabe d’avenir-me amb els serrells de la proposta. Li dic que tornarem a parlar-ne dilluns. Passe pel camp i deixe part de la càrrega. Fique el contingut d’un dels sacs en el dipòsit del reg, i me’n torne a casa. L’olla és llesta, la prove de sal i afegesc colorant. Pregunte a ma mare si vol fideus o sèmola. Em telefonen que venen a portar-me la nevera, Empar la va comprar ahir a cals Broseta, perquè el congelador de la vella ha dit prou, fins ací. Puge a casa i comence a buidar la part de nevera que encara funcionava, ho deixe damunt els bancs de la cuina, trec la nevera del seu lloc i la netege, perquè no em diguen que som bruts. Triguen més del compte, els Broseta, més del que m’han dit.
Arriben tres quarts d’hora més tard, són les tres tocades: –hem tingut un dia de por, diuen els germans Broseta, però em pugen la nevera a casa (un sol colp a l’escala, un sol pelat a la nevera nova), la instal·len i marxen amb la vella. En això han sigut molt correctes. La nevera nova va de cine, és el seu primer dia en aquesta casa, però sembla que és de tota la vida. Baixe a ca ma mare, trobe els fideus i em decidesc. Cinc minuts després, dinem. Ma mare diu que seran cruns segur, i durs. Són bons. El brou era bo i dinem a gust, després dels fideus, creïlla, pilota, botifarra, casalà… Xarrem d’això i d’allò. Ella em demana d’anar a veure el pare, però avui no sé si ho podrem adobar. Alcem taula, ella renta els plats, jo marxe a casa, em deixe caure al llit, m’adorc, em despeta el telèfon. No l’agafe, baixe i prepare el cotxe amb els estris del camp. L’herbicida (Carda, quin nom, quina metàfora d’herbicida), la motxilla, la màquina, l’aigua necessària, l’aigua de beure. Sóc a Pinela, fa anys que no venia. De petits jugàvem en unes muntanyes de terra i pedra que van traure per anivellar el camp. Encra hi són, més a la mida d’una relaitat menys fantàstica. Mon pare vol que tinga cura de la brossa, així que em passe dues hores acarnissant-me amb l’herba i uns gossos que solament que lladren. Després, mon pare ja em diu que són els gossos del criador de caragols de la vora. Caram, tinc un criador de caragols i jo he comprat verí perquè no se’m mengen la collita.
Passe pel Pla, deixe un altre sac de guano al dipòsit del reg, prove el venturi, revise com van les carabasses, quina barbaritat de mates, poques carabasses però moltes mates. Mon pare ja em va avisar que tallara els refillols, però no hio vaig fer. Torne al camí de Llíria, on l’aventura del pany. Ara mateix es rega, afegesc el tercer sac de cristalí d’estiu. Finalment torne a casa, em dutxe. Baixe al carrer, perquè ma mare ja m’esperava, m’ho sembla, a la fresca, a la porta de casa. L’estiu és bo per això, per eixir a la porta de casa a saludar qui passa, a enraonar, a parlar d’això i d’allò. Es oara gent que ens demana per mon pare. Diem que va bé, que es troba fora de qualsevol perill, més enllà de ser un home de vuitanta-sis anys, com qui diu en la flor de la vida, que ara ja no podrà anar amb bicicleta.
Va congriant-se una negror de núvols que descarregarà en qualsevol moment; al carrer del mestre Gascon Sirera s’ha fet de nit, però solament que amenaça, perquè després no passarà res de res, malgrat que en alguns indrets les tronades d’estiu han afluixat de valent. A Castelló n’ha caigut a manta.
Prepare el sopar amb la mare, ous i carn, i meló de tot l’any. Ella aigua, jo cervesa. Dilluns hem d’anar a comprar tomates, enciam, olives… Trec el fem, puge a casa, Empar i el xic ja han tornat de la Vall d’Alba, parlem de l’aniversari, de la nevera nova, de tres bresquilles del secà de Cabanes que m’ha enviat Paqui, de més detalls. Em canvie, agafe l’ordinador, torne a veure si ma mare s’ha gitat, però és a l’hamaca: –vull estar-me ací una estona, però no vull eixir a la fresca.
–Hi ha Vicentica i Conxín, a la fresca, li dic.
–No vull eixir.
–Vols res més?
–No.
–Bona nit, mare.
–Digues al pare que demà sí que aniré a veure’l. Bona nit.
Marxe cap a l’hospital. Gairebé final del dia.
Acostume a llegir els teus apunts però este supera literàriament qualsevol cosa escrita per tu abans. Quina meravella de precisió, de llengua, d’intenció, de sentiment.
Deduïsc que ton pare deu estar fotut si has d’anar a l’hospital. Espere que no siga res massa greu i gràcies per un text tan bell