Ulisses20

Continue segant la brossa massa alta per deixar enllestida la següent feina: la motxilla amb l’herbicida. D’aqueixa manera, quan tiraré el producte arran de terra, evitaré de tocar la flor de les faldes, que això acabaria amb la possibilitat que donaren fruit, malgrat que n’hi ha a manta, de flor de taromger, i l’arbre haurà d’esporgar-ne dues terceres parts. Mentre vaig cap a la partida que tinc allà al camí la Torre, escolte la ràdio, en espanol. Totes les valencianes encara són prohibides, totes, així que els valencians continuem sense veu pròpia als mitjans, i si volem res hem de patir el carnaval foraster, ens agrade o no. D’això, ni els programes més jovials i progres no en diuen res. Així que jo tampoc no diré res, del nivell de refillets que ens envien tant d’odi als valencians. I autoodi. Perquè en aquell programa que vaig escoltrant mentre vaig al camp escolte un comentari sobre el camp: a partir d’un comentari sobre els productes del camp que venen a Mercadona, el conductor del programa fa entrar un de la unió de llauradors, que explica que al cap d’aquest super (!), li agrada atacar el camp valencià, directa i indirectament. Sembla que ara tenen creïlles, o excedent de creïlles, o posen les creïlles de reclam: preu a perdre. Ara, les creïlles són d’Israel. Què?, us heu quedat de pasta de moniato, no? De segur que no, perquè ja sabeu que al senyor Roig, l’amo de Mercadona, li interessa comprar les creïlles d’Israel, pagar els ports, la comercialització i la venda a cinc cèntims, o a vint cèntims, el quilo. Tant se val. No en vol ni parlar, el senyor Roig, de les creïlles valencianes, que no li ixen a compte, diu, perquè els llauradors valencians volen sobreviure. No volen viure, que va!, volen sobreviure, i al preu que els paga el senyor Roig no poden ni això: no fa gaire, Mercadona va fer un comunicat públic als llauradors valencians que volien vendre-li res: si voleu fer negoci amb mi, els va dir, haureu d’esperar a guanyar en quatre o cinc anys, màxim, perquè durant tot aquest temps, us pagaré els productes a preu de cost, sense cap mena de marge. Ho va dir, o ho van dir, i no va passar res. Això, si ho hagués dit als llauradors francesos, no us espanteu ara, ja li haguessen pegat foc a tres o quatre supers, i potser faig curt, en el càlcul i en l’acció. Perquè allò que practiquen alguns gurús del prime-time del comerç i del negoci, amb els seus, amb els llauradors, amb els valencians, és usura. Però jo no sóc llaurador, només que treballe al camp a temps parcial, durant les vacances i els caps de setmana. Totes les vacances i tots els caps de setmana. Amb alguna excepció, sí, però no gaires. Sí, el camp valencià va com la televisió valenciana, o com la ràdio, en el mateix camí de l’abandonament, de la prohibició, de deixar que les coses passen sense saber què, com, quan… Per cert, jo que em preocupe una miqueta, no sé què ha fet la nova conselleria d’agricultura els últims mesos, pel camp. No sé si ha fet res, si ha ordit res, si ha organitzat res… Si n’hi ha res a fer. Potser és que com no tenim mitjans que ho expliquen. Que expliquen què ens passa als valencians.

Demà és dilluns de Sant Vicent, i si tinc sort, encara acabaré segant dos trossos, dos, i amb això diré prou i avant a aquests dies de Pasqua.