El cap de setmana ha sigut un exemple en favor del país, el cívic, el compromés, que encara reclama mínims. La democràcia és respecte, és sobretot respecte. Empatia. La política, en canvi, aquella que ens governa i en té la responsabilitat màxima, viu d’esquena a aqueixa realitat, la democràcia, i a una part important i significada del país. Acceptem que no som la majoria, els nostres no ho són, ni ho han sigut mai, majoria de res. Però som una part fonamental, sens dubte, pel que fa al treball, a l’empenta, a l’esforç i la il·lusió per aquest país i per altres territoris. Ens sentim més respectuosos que no ho són amb nosaltres. Ens sentim més dialogants, que no ho són amb nosaltres. Ens sentim, malgrat tants atacs i fòbies, més que no se’n senten d’altres, amb les seues majories i endemés estratègies. En canvi, rebem tot de colps, de fuetades, com també passa en altres llocs de minories no respectades, d’un odi que ve de lluny, d’un enemic de casa nostra que ens troba massa perillosos per ser. Malgrat la nostra indiscutible, ho remarque, minoria.
Aquella part de la política viu en un teatre, representa a dins d’un teatre, no solament d’esquenes a la nostra realitat, també d’esquenes a la desocupació preocupant, al desastre del teixit industrial, a la debacle econòmica valenciana i general, a l’enfonsament de les seus caixes, a la volguda mancança cultural… Viuen en un sainet, aquests polítics, enmig de luxes, falses oracions i promeses, en un país de cartró, de parc temàtic, de ciutat fallera. Fins i tot a esquenes dels seus, tret dels més propers, que bé mantenen sucats, comprats i untats descaradament.
Vivim una ambivalència suïcida, els valencians. Perquè a la llarga, i a més curt termini, tota aquexia falsedat acaba pagant-se, tard o d’hora, i els deutes i les corrupcions ja van destapant tot de dèficits greus. En sanitat, en educació, en millores socials, en el camp, en els pobles, a les ciutats, fins i tot en allò bàsic: aconseguir un treball. Qualsevol treball.
Les prohibicions culturals, de TV, de música, de teatre, o tantes altres prohibicions, amaguen tot de mancances més preocupants. Però tenim una part del país molt viva. Les Trobades, la manifestació a València, la fira del llibre, en són mostres indiscutibles. Però tenim uns governants vividors de la fel i les males arts. I tota aqueixa covardia la paguem totes dues parts del país, qui els vota i qui no ho fa, sense mereixer-ho.
Crear és resitir, i fa molts anys que és la nostra força, la resistència, per la música, per l’escola, per la llengua, per una cultura popular i senzilla que, traient-li les coentors, és d’una bellesa formidable.
Solament cal, ens cal, guanyar-ho en la política.