Ulisses20

Joan Tardà era avui a la sala d’exposicions de Picanya, parlant sobre la memòria històrica: en fa un repàs, des del feixisme passant per la Transició, i la democràcia espanyola que ens atenalla, de la història i la memòria, totes dues coses. Anit van llançar un còctel, una bomba casolana, contra la seu d’esquerra a València, una més. També van atacar un casal de cultura a Mislata, els grups parafeixistes allotjats a València. Segons alguna veu present a la seu i a la conferència d’en Tardà, han enviat Canal 9 i Mortadelo i Filemon a averiguar què havia passat.
Res, home, no és una qüestió política. Potser per això els jutges ara es giren cap a temes més perillosos. Dos exemples.
Exemple Primer. De matí, l’audiència jutjava un llaurador valencià, dels pocs de l’Horta que volen conservar el territori i fan pràctiques d’agricultura ecològica. No sabem què es pitjor, l’ecologia o voleu conservar el territori a base de plantar melons, tomates i albergínies. No jutgen l’agressió al paisatge, l’abús urbanístic, la falta d’ètica dels polítics, l’alcalde d’Alboraia per exemple, o les comissions que omplin butxaques dels uns i dels altres, no. Jutgen el llaurador Vicent Martí, per resistir-se contra l’abandonament, per ser fidel als seus, al paisatge, a la terra, contra les conxorxes de xixarel·los que ens governen.
Exemple Segon.Anit, amb premeditació i nocturnitat, el cinc estels Xèrif-Garçon va començar per tancar la parada dels Tres milions. A Euskadi, deixeu-vos de ximpleries, l’Espanya profunda ha decidit d’eliminar el dialèg o qualsevol eixida negociada. Per això que tanquen la barraca i la possibilitat que, una part de la població, exercesca el dret de vot. Tenim-los enganxats amb la provocació, i que el ruc rode la nòria les voltes que calga. Feia unes hores havia hagut de deixar anar uns altres innocents que van passar-les magres despús-anit.
Entre combinats i còctels, ni memòria històrica, ni sopar amb estovalles, ni estat que ens servesca per torcar-nos els mocs. Demà potser que em compraré unes tisores de podar, per anar esclarint tanta misèria com patim, a més d’unes satsumes que mon pare té al Pla d’Andanes.