Ulisses20

Tres de juliol. Aquell matí de l’accident a València, el caos. Esperàvem el pitjor, i el pitjor es va confirmar: l’accident més greu de metro a Europa. Quaranta-tres morts i més de cent ferits. Cap responsable. Cap. No solament això, el govern de Camps, del PP, i de Cotino, que llavors era responsable d’aquella àrea, no ha rebut mai les víctimes i els familiars d’aquell accident. Hi van tirar terra sobre l’assumpte, el van tapar, i fins i tot van canviar el nom de l’estació, perquè ningú no se’n recordés d’aquell desastre. Perquè ningú no recordés el nom d’aquells morts i ferits. 
Vet ací quina política de lladres i malfactors, incapaços de reconèixer res, de rebre aquelles famílies, d’assumir responsabilitats. 

Després vénen tots aquells putiferis d’esdeveniments del luxe i el desenfré, de la droga i i les paelletes en barca (el Prostíbul9 de TV li va fer un especial de vergonya periodística pa arrojar!). Però de víctimes o de familiars, res de res. Nosaltres, els del PP no assumim res. 
Potser per això trauen la creu i la posen a les corts, al lloc més alt i visible, perquè veiem el calat i el puterio de qui ens governa. Si passa res, deuen voler dir, empareu-vos en aquesta creu. Els cabrons deuen pensar de convertir les corts valencianes en el valle de los caidos, amb el fill de puta aquell de cos present, perquè els beneesca la política. Però no ens diran quants diners va costar-nos, als valencians, que el papa vingués a mamar-la, l’aigüeta de valència que li havien preparat tots aquells voluntaris de motxilla i urinari mòbil, mentre els morts encara eren calents, amagats, oblidats en aquella estació. 

Quaranta morts en aquella estació de Jesús, que ara diuen del pintor Sorolla, aquell pintoret mamó que s’han apropiat els de Bankia, que ara volen eixir a borsa perquè els paguem les putes i els cinc milions d’euros que cobrarà l’any l’Olivas i el Rato, cinc cadascú, més les primes. Ja es poden estacar les accions pel serengue, i per la creu, i pel mateix sorolla.

Cinc anys de vergonya, de silenci, d’oblit, d’abandonament, de saber-nos en mans de polítics nefastos, pocavergonyes, i corruptes.
La creu potser que l’unten els bidells, cada nit, allà a les corts, per tants culs com haurà de passar, si continuen pegant-nos als valencians amb aqueix odi cristià que corre per corts amb aital desenfré.