Benicàssim: on és la plaça?
«Tot poble és una plaça. Vull dir que es conforma al voltant d’una plaça.» Puta postguerra, Josep Piera.
Hem passat dos dies a Benicàssim, amb els xiquets de l’escola, un temps fantàstic millor que no el de l’estiu, i la mar, aquella aigua neta, de platges solitàries (quatre o cinc pensionistes que es passen l’any torrant-se la pell, vivint d’alta categoria), com un estiuet enmig de la tardor que convidava a quedar-nos-hi a viure. Quina llàstima haver de tornar a la feina, deixar aquella excel·lència de paisatge, tret d’aquells edificis d’apartaments, la combinació de la mar i les muntanyes roges del Desert de les Palmes són un miracle, que els valencians, uns quants solament espavilats i fills de puta, es van encarregar de desfer de la nit al matí. Diu Josep Piera que el nostre paisatge, els nostres pobles han canviat més en cinquanta anys que no en mil anys. Té tanta raó, que fa oix de veure què ens ha passat: ens han arrebatat tanta bellesa, pel negoci d’uns pocs desgraciats, com no ha passat enlloc del món civilitzat.
Tant se val, d’això n’he parlat en altres apunts, de com hem sigut capaços de derruir el país, però això dels pobles, encara clama majorment al cel. En una de les activitats, vam buscar rastres pels carrers de Benicàssim, cases a dos mans, balconades i finestres de reixes nobles, portes, porticons, panys, això i allò, detalls d’una vida rural difuminada per l’enveja, l’autoodi i una concepció de la bellesa equivocada. Cal veure Benicàssim com un exemple dels horrors màxims que ens han passat en els darrers anys, als pobles, als habitatges, a les places, als carrers… Com hem bescanviat autèntiques cases per horrors. Allò del festival de música alternativa, o de rock o tant se val, ha permés també transformar cases en pubs, bars, cafés, restaurants i altres locals que competeixen per la lletjor, per fer ús de les façanes per empastifar-nos la vista, el sentit, equivocar-nos la desmesura i la permissivitat municipal de deixar que tot li val, pel negoci. I això durant dos mesos d’estiu, després, la resta del temps de l’any, allò és una completa ruïna, un desert, un abandonament… Solament que hi resta la lletjor, això, per la gràcia d’uns quants espavilats que hi trobaran negoci, a desfer-nos els pobles amb qualsevol excusa.
Sí, Benicàssim és l’excusa, un model que es repeteix ací i enllà, tantes vegades com pobles, petites ciutats, o ciutats grans senceres tenim els valencians. És la dèria valenciana, una més, per substituir-nos qui som, per renunciar a ser, per creure’ns, fer-nos creure (algú en serà responsable?) que allò dels altres, aquells horrors florits que en deia Cortázar, de bescanviar cadires de boga o de vimet o balancins que eren autèntiques peces d’art, per aquelles ferros i aluminis de flors estampades tan angunioses.
Transformacions rapidíssimes i ingrates, inevitables, que diu Josep Piera, a Puta postguerra. «No s’ha sabut aturar tanta deformació. O, ni s’ha sabut, ni s’ha volgut, ni s’ha pogut.»
Açò, si m’ho permeteu, ja no calia:
Ara, a fer la mà, els pobles valencians. I si encara queden algunes restes que diuen:ací van viure els valencians, en una època, que no trigarem a desfer, a bescanviar, que el rastre no ens assenyale per la vergonya. No, jo no, jo no ho sóc, de cap manera. Valencià, mai! espanol en tot cas, i fill de puta l’últim.
Jo visc a una casa antiga. Una casa valenciana a una mà, que en deien. Té més d’un segle, la meua casa. És una casa entre mitjaneres. D’un costat una altra casota, sobredimensionada, ja que era germana de la meua quan les dues eren barraques, a la vora del barranc, que llavors era rodalia i ara ja és centre històric del poble. D’altre costat una finqueta, d’aquelles setentones de mal gust i ràpid fer. Resistirem. Ara ja no és fàcil que en arrolle el furor urbanístic, ni que la ciutat que apenes fa 4 anys amenaçava amb fagocitar-nos (digueu-li, unir-nos a la conurbs) ho puga fer. Per cert, que hi hagué també ací el macro-festival Viña-Rock. Conec altres pobles, altres cases (no de cent anys, no: de mil), que també resistiran, com la meua estimadíssima Xelva, amb la declaració BIC (Bé d’Interés Cultural). Un lloc per on certa forma de “progrés” passà de llarg, per a sort de tots, i on ningú ha tingut l’ocurrència d’organitzar macro-festivals de rock. Jo crec que cal reciclar les cases, reutilitzar-les, donar una segona oportunitat ara, al nostre paisatge urbà que no la tingué llavors. Crec, seriosament, que l’estima per un país comença per l’autoestima d’això que tenim!