Ulisses20

Una de les grans exquisiteses de l’estiu, a can Vilaweb, són les cròniques diàries de la professora Carme Junyent. Sota el títol «No patiu per mi», cada dia ens narra històries de restaurants amb tot de detalls de vida que valdrien per un dels grans dietaris, i per fer-ne una ruta pel país i les bones menges. Arran d’això, jo també explicaré una anècdota de fa tres dies en un restarurant de Bétera, la volteta.

Amb molts dies per endavant, els amics havíem fet una reserva per dinar el 19 d’agost. Puntuals que arribem, i veiem entrar davant nostre majorals i obreres i la corresponent xaranga de músics. Ens mirem i, sense paraules, atònits, coincidim a dir-nos «no és possible!». Nosaltres havíem reservat un dia, un de sol, per dinar fora amb els amics, per celebrar la festa i unes altres coses, i ens trobem que la xerinol·la no ens deixarà xarrar ni dinar tranquils, a quin sant. De fet, encara no ens havíem assegut que la xaranga atacava amb siroll eixordador passodobles o romanços o fins i tot imitacions de la Fúmiga… Aquell xivarri va alterar una taula que havia decidit, com nosaltres, celebrar amb amics un dinar tranquil: l’homenot, que es va presentar com a veí de la «república independent del cabanyal» (no és cap broma), tot i que vivia a paterna, va reclamar i va exclamar que allò no podia passar, que no era normal, que algú els hauria d’haver avisat, amb temps, que dinaríem amb la festa de bétera en directe —cal afegir que els festers tenen per hàbit de dinar cada dia en un local del poble, si fa no fa—, però ningú no ens havia avisat, que allò podia passar-nos. De fet, l’home es va impacientar i alterar i va exigir respecte per un dinar de festa… van eixir les paraules grosses en no haver cap resposta que no fóra la xaranga elevant el siroll a la categoria “trencatimpans” i uns quants dels majorals es van sentir violentats i van provar d’agredir l’home: sort que algú els va desparar, perquè la situació era violenta de collons, de l’alçada «colilles contra caximbufes» dels anys setanta. Ves que enguany, durant les festes de bétera hi ha hagut tot d’agressions físiques, batusses, navallades… Uf, la cosa al restaurant la volteta es va encalmar, els veïns van decidir de no dinar amb aquelless condicions d’intolerància i nosaltres vam demanar què podíem dinar: no us penseu que la carta és en català, de cap manera. Només en espanyol i avant, com en el 95% de restaurants valencians i catalans del país valencià. Això també és una agressió contra els valencians tan sirollosa com la de no avisar si dinaràs acompanyat de xaranga i festival.

Sort que la nostra tolerància per la música popular i festiva és elevada. Inversament proporcional a la tolerància que caldria amb restaurants antivalencians, o cinemes, o empreses, o misses, o lectures, o escoles, o conselleries, o generalitats… antivalencians fins a la mèdul·la.

Per cert, si teniu goig de llegir, no us perdeu les cròniques d’estiu de Carme Junyent «no patiu per mi» a Vilaweb