A Bétera com a Wigtown (13)
Un grapat de gent ha sigut fonamental en aquest fira, a l’hora d’atendre la caixa i els diners en la venda dels llibres, atendre els convidats durant els sopars, plegar cada dia, repartir la publicitat…, Ja ho fan durant anys això, de col·laborar, però enguany potser que me n’he aprofitat en excés, sobretot d’empar. Perquè només ha pogut ser en una de les activitats de presentació, el dia que presentàvem El dit de déu. Després, al sopar posterior amb els convidats, o mentre dinem cada dia i comentem algunes jugades, ella em mira sorneguera i m’avisa: no expliques això i allò, perquè jo no vaig poder ser, no ho he viscut cap dia, excepte quan… I aleshores me n’adone que a la fira de bétera tots no som a primera fila, que els èxits són compartits, que hi ha al darrere el treball de molta gent, entre més el d’empar, el de dídac, el d’antònia i conxa, el de toni i més gent, que anem ordint cada dia el treball que demana una fira que vol ser un festival gran pels llibres i la lectura. Una aposta decidida i ferma per tornar-nos, als valencians, la gran capacitat que tenim de fer bona literatura, bons llibres, edicions de luxe, capaç de competir amb qualsevol literatura europea ara mateix.
A bétera com a wigtown, una nit vam fer un record de vendes, si ens comparem en una sola de les llibreries, la més grossa d’escòcia, The book Shop, del llibreter Shaun Bythell. Ell un dia de 2018 de festival va fer més de 1.200 lliures de venda de llibres de segona mà, una barbaritat. Nosaltres la nit dels Vicents, amb Vicent Torrent com a convidat, també vam depassar els 1.100 euros en venda de llibres exclusivament en valencià. Poca broma. Això ja són números de confiança, d’una resposta dels veïns i dels amics que apunta que amb feina, bons productes, ajuts i molta voluntat de gent decidida a millorar el país, aleshores tot és possible. Fins i tot viure amb naturalitat i normalitat el llibre entre els valencians.
Segons les estadístiques, no arribem al 5% de lectors, això és, el 95% de veïns d’aquest poble no llig mai en valencià. Mai. I encara, segons Manolo Gil, vicepresident del Pen, sóc optimista en les xifres. Perquè encara són pitjors. Potser perquè no n’hi ha plataformes ni recursos ni ajuts que faciliten que aquest 95 per cent no lector tinga un accés fàcil a productes de tanta qualitat com hem oferit enguany. I la prova és el dia que vam baixar al mercat. Ves si tenim camí a recórrer encara, i treball per endavant.
Els mestres, l’escola, l’institut, l’associacionisme, l’ateneu…