Les Fonetes

Fa uns pocs dies que han obert una botiga a prop de casa. Res d’especial tret que, les joves propietàries, germanes, han fet ús del llinatge de la iaia per retolar el nou espai comercial a tocar de casa, un espai petit, uns metres quadrats per encabir els complements que, anuncia en petit el rètol, hi ha a dins: ‘Les Fonetes’ vet ací el malnom de la família, homenatge sens dubte a la iaia Rosàrio la Fona, una institució al carrer anys enrere. Jo era un xiquet, però aquell record és dels que perdura sempre, perquè el goig de les nits a la fresca aleshores no el pagàvem suficient, i ara no el bescanviaríem per res del món. Ni per tot el fotimer de programació pública i privada, en obert i codificat de tantes cadenes, que no valdria ni cinc minuts d’aquelles nits a la fresca.

En aquest racó de món, i en aquell cantó de les Fones, el rogle que ens aplegàvem era dels grans: Rosària la Fona, amfitriona sens dubte perquè érem davant sa casa, la iaia Vives, la tia Fina la Carassa, que fa faltar no fa gaire, el seu home, el tio Pepe, les filles de Rosàrio (Rosarito, Maruja i Paqui), els homes –veig Rampe amb un sanglot de raïm que no li’n cabia més, que es menjava amb pell i brinsa–, i ma tia Rosàrio i el tio Vicent, i Carmen i Luïso, i Teresa la perruquera, de vegades ma tia Gertrudis (ella no eixia sempre); segur que em deixe algú altre, que encara cal afegir els xiquets, tota una colla de xiquets que sèiem en aquelles cadires baixes, de corda, de boga, al carrer Caruana a tocar del carrer Calvari, nosaltres escoltant els grans, rient –sempre hi havia excuses per riure–, per explicar anècdotes, malgrat els detalls que ens perdíem els menuts, de segur, entre converses de grans. I després hi havia algú que deia ‘tots a dormir!’, i ràpidament se’n fugíem cadascú a casa, fins l’endemà, de nit, que tornava el ritual en què la conversa aplegava la vida d’aquella gent al carrer, cada nit de l’estiu.
Molts homes i dones ja no hi són, però ara les nétes de Rosàrio tornen a deixar testimoni d’aquell temps. Per això el lluminós Les Fonetes que ara mateix penja d’aquella façana em mou la infantesa, que aquell espai ven més que no complements de moda, sens dubte. Què poques vegades som capaços de reconeixer-nos qui som i d’on venim, i per això els felicite la inicitiva a les germanes.

5 pensaments a “Les Fonetes

  1. Tanmateix “La Fona” és una de les primeres llibreria a Oliva d’avanguarda a la comarca de la Safor en els primers anys de transició que ara ha esdevingut en una llibreria-kiosket del montó del Levante i Las Provincias.

    I el nom era fa referència a la fona pròpia de la llibreria on és situada i la fona geologica que hi ha pel esfondramen d’una part de la montanya al cim de la Safor que ésdeve de la conjunció de les dos paraules ‘sa fona’ i ‘safon’ que esdevé i dona nom comarcal a la ‘Safor’.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *