Ulisses20

Jo no sóc un teòric, això ja ho comprovareu. No sé si això té res a veure amb el fet que aquests apunts sobre l’escola seran plens d’incoherències. Moltes de voluntat, afortunadament, algunes altres s’esgolaran per un tobogan que no té final. L’escola no té final, com la investigació o el coneixement.
No és que no m’hauria agradat d’estudiar una mica més i una mica millor, ara que sé com cal i el paper que em faria. Però dedique massa temps a la vida de l’escola, i quan arribe a casa em sent massa cansat per a estudiar. Per a llegir, no; els mestres, com algunes altres professions (si totes ho feren!) han de llegir cada dia alguna cosa, cada dia n’hi ha que interessen, si volem que les nostres aules siguen vives.

Bé, com tots els mestres, vaig fer la diplomatura dels tres anys: els mestres no arribem a llicenciats, ni podem ensenyar a futurs mestres a les escoles de mestres, com poden fer els metges, els advocats o algunes carreres de prestigi. Jo vaig fer la carrera de mestre, que és una cosa curta i no gaire complicada, la veritat. Sóc dels qui varen decidir de ser mestre perquè no podia fer una altra cosa, (amb un parell de fracassos n’hi ha prou), i encara per casualitat, perquè un amic molt bon mestre em va empényer. El coeficient intel·lectual del noranta per cent dels mestres no sobrepassa cap mitjana. No és un retret, no ho és, però les coses són així. És clar que vaig sentir parlar dels grans teòrics de l’educació, d’alguns pensadors i filòsofs, de corrents pedagògics, d’escoles de fama internacional. Penseu malament: una gran part d’aquestes coses les sentia fora del lloc on estudiava i on, se suposa, preparen els futurs mestres. Piaget, Freinet, Ferrer i Guàrdia, Reggio de l’Emília, Postman… No és que vulga cansar-vos, però no recorde gaire res més. Ignorància? Evidentment. No sóc a casa, mentre faig aquest apunt i, per tant, no puc visitar la biblioteca on tinc els llibres que llegia d’aquella època i fer-los la trampa de presumir com s’estila.

A València hi havia Gonçal Anaya, el teòric més notable i més conegut llavors, i un grapat de mestres que seguien la seua escola. Hi havia més gent, però llavors jo no ho sabia. D’allò que llegíem, no gaire, estudiàvem, no gaire, i sentíem…, cadascú es componia el seu propi llibre d’estil: acabaves l’estudi sense saber-ne gaire, gairebé gens, de fer de mestre (puc dir-vos que ara mateix passa si fa no fa igual, segons que explica la gent que ve a fer pràctiques). Ras i curt, no en teníem gaire idea. Res a veure amb els cinc anys de formació i cinc de pràctiques de Finlàndia. I encara amb una exigència d’expedient que, de lluny, jo no hauria aconseguit mai i, per tant, m’hauria perdut l’experiència que ara tinc. Però ells, a Finlàndia, fa anys que van apostar per la societat del coneixement.