Massa tard
És una d’eixes coses que no controles, com tantes altres que n’hi ha, però aquesta és de les que emprenya. Vius abarintat per grapats d’informació col·lateral amb aires de grandesa, enforfoguit entre prescindibles senyorets de l’opinió prostàtica, i mentrestant el dolor real es fa cos present al teu costat i ni te n’adones.
Tres o quatre voltes vaig passar per davant. Cinc, segurament. Atrafegat per banalitats que es muden amb vestits que es creuen d’importància no vaig saber saber que els tenia a la vora. Passava per davant de llarg, des de la finestra veia moviment de gent que antigament hauria anat de negre.
Qui s’ha mort? Ningú no m’ho va preguntar ni jo ho vaig demanar a ningú. Qui?
…
Ara ja és tard. Ara que m’ho dius ja és tard. L’han soterrada i el ritual no té segona opció. No m’hauria agradat anar al tanatori, o a la porta de l’església quan despedeixen el dol (i a fer la mà ara si no està en el diccionari). No m’hauria agradat, però ho hauria volgut fer. Massa tard ho vaig saber. No només per ella, també pels que ara la saben en un paradís casolà.
Després de tant de temps aguantant, resistint i sobrevivint, li ha tocat dormir i descansar per sempre. S’ha guanyat aquest desagradable descans després de 17 anys d’angunia interior.
Moltes gràcies de nou, i també pel text; m’ha emocionat, la veritat!