Per la Concòrdia, la mort del món rural (i3)

Dinem. El repós, fins i tot el repòs en l?acció de dinar, s’agraeix; és el temps més lúdic: hi ha participants d?aquesta travessa històrics, que són lúcids i fan dolç el cansament de la resta: es para una taula improvisada, damunt una sínia circular d?impressió: apareixen les olives, els cogombres, les ametlles seques, la col, les tàperes, i les menges es mancomunen, el vi de la bota sobretot, els dolços, els cafés, les herbes, els licors. Som al camp, a la serra, al terme de Llíria, però tenim un assortiment que no desmereix. Hi ha els termos, la fruita fresca i la fruita seca, i la conversa no para. Més tard, tornem al camí, i ens adrecem a la Casa de Camp, un mas que fa molt i molt devia acollir centenars de carros, més de vuitanta jornalers, famílies senceres, desenes de bèsties de càrrega: podem recordar els Tavianni, l?Arbre dels socs, un realisme que ací, a València no ha sigut tractat mai amb sobrietat, que quan s?ha mostrat, al cinema o al teatre, li ha sobrat coentor, tòpic, provincianisme.
El mas és gengantí, abandonat, un edifici fantasma que amenaça ruïna, desastre, la mort d?un món rural que no ha sabut sobreviure-hi, perquè ningú no l?ha sabut guiar, defensar d?una falsa modernitat de fundes de sofà. En aquesta comarca, al país del sud, no hem sabut vendre la qualitat dels nostres productes, no hem sabut fer lluir la faena, ni el paisatge, i encara menys la construcció rural. Quina llàstima, tot plegat. Quina manca de traça, de cultura, de saber ser. Caldria posar aquest mas al davant de qui som, la mostra del que som, per veure si encara hi ha remei. Vergonya sabem que no en queda enlloc. Fóra tard, sí, però no impossible de salvar els mobles d?una societat malaltissa: l?abisme, el desastre mateix de què parle, no és futur de ningú. I ves que hem de viure, molts anys segurament, que encara hi ha gent que ve al darrere que en viurà molts més. I altres generacions seran par damunt nostre i el nostre passar. Però quin pou de caos no deixem de testimoni!, tant de valor com hem vist avui en aquest passeig anual de descobertes. Quina pena, tot plegat. Que la bellesa de la qual hem gaudit fa uns moments, s?abandone per oblit, per omissió, per culpa. Quina litúrgia avui, tant de fred com fa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *