Espai lliure, de fiscals, jutges i inquisidors

Torne amb el xiquet de l?escola. Som, com ja va sent costum que es farà hàbit i pena i identitat, en una cua quilomètrica per entrar-hi al poble. De fet ja no som poble, per molt que ho lamentem, així que a la cosa que us volia contar: el meu xic llegeix un cartell d?una botiga: pare, ací diu ?espai lliure?. Sí, li responc. Però, és lliure de veritat?, em demana. Què vols dir? Gairebé que m?enfade, caram, que em subleve, que em rebel·le, tant de temps com fa que no sentia aquella intencionalitat a la paraula lliure, afegida a espai, indret, territori, ja somie, quina força. Què voldrà dir un xic de nou anys, amb aqueixa insinuació gairebé de principis del vint, republicana, també esperit dels seixanta i setanta, i ara tan passada de moda, gairebé friqui. Què vols dir?, li torne a demanar per trencar els dubtes i l?existencialisme sartrià d?un final de trajecte que sembla un final de vida: ?Que si és lliure, per exemple, per anar-hi a jugar al que vulgues.
Deixe uns segons de silenci, i llavors responc: ?Trobe que no, fill, que això mateix és el nom comercial d?una botiga. I res més, gairebé res més.
A casa, repassant vilaweb i els blocs, davant l?allau mediàtic de la fiscalia, la monarquia, l?audiència, l?església i la inquisió, em reafirme, Això d?espai lliure solament que pot ser una botiga, una vulgaritat comercial. I filant prim, encara com els han deixat posar el rètol, tan tocacollons.
‘Això és espana, que com més te l?espolses, més se t?arrapa’, que canta Al tall.

Un pensament a “Espai lliure, de fiscals, jutges i inquisidors

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.