Ulisses20

Avui hem acomiadat el pare al cementeri municipal. Del ritual no n’havíem parlat mai, ell i jo, potser perquè ell ja considerava que faríem “allò de sempre”, com havien fet amb una part de la família, fes com fan, però no els dónes gaire feina.  Malgrat que cap dels fills no som d’església —jo, particularment, en sóc contrari a una església que actua a posta contra els valencians—, hem deixat fer. Per bé que havíem sol·licitat un respons sense missa. Ho havíem demanat repetidament i sempre ens havien assegurat que no patírem, que es fa com demana la família, sempre. En arribar a la porta de l’església he trobat un amic que és amic del rector de Bétera, que és de Gata i té un valencià excels. Però no hi era, i ja he pensat que ens tocaria un vicari o algú foraster o ves a saber d’on. Ens ha tocat don José, el rector de l’església de dalt que ja ens coneixem i no ens calen més presentacions. Ens hem mirat, promet que jo no he fet cara de res, malgrat que l’home ha envellit (supose que ell ha trobat el mateix parer en la meua cara). Hem envellit, però de primer no l’havia reconegut. El fèretre l’havien entrat a l’església des del cotxe els dos assistents de la funerària i Tofolet, fill de Tòfol i Vicentica, uns veïns de tota la vida de casa. Al tio Tòfol mon pare li havia comprat els últims animals de tir de la casa, dues burres, l’última que la vam tenir molts anys. Don José ha començat unes oracions i ens ha convidat a passar avant, fins a l’altar. He notat que caminava ensopegat, una miqueta a la xisclera, des que ha patit aquell atac, pobre. Després, un colp als bancs i mon pare de cos present dins la caixa, ha començat les pregàries o Responsum, el sufragi hui era per mon pare. Però la cosa no ha acabat ací. Don José ja em mirava que jo continuava assegut al banc, sense moure’m, malgrat que la resta de la gent feia el ritual de posar-se dret o seure segons les oracions. Continuava amb una ullada dient, veuràs quina t’espera, xicot, i aleshores ha començat a cantar, no recordava aquells cants sincopats, alegres, vigorosos, n’hi havia entre el públic bones veus, i en una majoria se sabien les respostes i els cants principals. “Continues assegut?”, ha pensat el sinyor rector, mirant-me, Don José…, ara veuràs: ha vingut davant el faristol principal, ha obert el llibre dels evangelis i ha començat com si fóra una missa solemne. El ritual sencer, missa cantada, i si no volies brou, tassa i mitja. El meu germà volia amotinar-me: «no havies dit que no farien missa?», jo li he demanat que callés, que aguantés… Consagració, parenostres (n’han dit dos), glòria, comunió, i cants i més cants, i encara l’anècdota de l’escolà, que tampoc no és jove, que entra d’amagat darrere l’altar, ix amb el calze gran cobert amb una estovalla brodada de creus i més signes religiosos, amb tan mala fortuna que ensopega amb el taulell, tomba el calze de l’un costat, prova d’adreçar-lo, el tomba de l’altre costat i la copa redola fins al límit, quan don José, gat vell però àgil pega una estirada amb el braç, l’atrapa abans que no caiga del nostre costat i comence una nova pel·lícula del Miracle de PTinto, l’escolà veu les hòsties escampades al taulell i se’n fuig, el rector el crida, l’assassina amb la mirada, li diu que l’ajude a recollir aquell escampall d’hòsties i que ja parlaran en acabar aquell infern d’escena. Jo només pense qui voldrà combregar d’aquelles formes rebregades i palpades, i si l’escolà ja havia pensat a rentar-se les mans, abans. Sort que tothom hem vist allò i hem mantingut la serenor, que la cosa còmica mereixia… Mon pare hagués rigut segur, i ma mare, ai, ma mare hagués plorat!

En una piulada d’avui agafe aquest pensament que Peter L. Berger atribueix al filòsof Nietzsche: “el cristianisme seria més creïble si els cristians feren més bona cara”

Aquell home, don José, rector de l’església de dalt de fa molts anys, sap que mon pare a penes si havia parlat mai en castellà. Don José parla un valencià correctíssim, no és el de Vicent Font, que és de Gata, però el seu també és correctíssim…, però és incapaç de respectar allò de cristià que tenia o conservava mon pare. Sí, ha dit que mon pare era un home senzill, callat, amic de la gent, proper, familiar, però ha sigut incapaç de dir que era valencià i que sempre n’havia parlat amb la llengua dels valencians, i per això es mereixia més respecte i més amabilitat de l’església que, diuen, prova d’ensenyar respecte, amor, senzillesa. I quan ens miràvem, don José, jo no li retrec la missa, ni la cantà, ni el respons posterior (ho ha allargat fins que el cos li ha dit prou i el cansament li ha fet figa, per tenir els fills de mon pare allà al banc, castigats amb un sermó que no ens arribava, sinyor, perquè era fet de mala fel, contra els seus, els valencians, contra la llengua dels valencians. Amb aquell to de revenja que a mi me la bufava. Perquè jo només he estat per mon pare, que ha sigut sempre tan respectuós, sinyor, de dretes si vol, crestià potser, però respectuós i d’un valencià impecable. No com vostés, que no poden, que no…

Mon pare que li hagués dit, si hagués pogut?, que parlés poc, que ho fes curt, que així de segur que l’encertaria, ell sí que s’hagués merescut aquell respecte, sinyor, perquè una església que no acull la llengua del poble, la llengua dels valencians, no és la nostra església, ni la sentim nostra, ni la volem nostra. Siguem beats o no. Per això quanta raó tenia el filòsof, i quina poca traça tenen encara segons quins fariseus que es pensen que el temple és d’ells i poden fer i desfer com vulguen, som si els uns i els altres, crestians o no, no meresquérem respecte. Sobretot dels homes que, segons vostés, són representants de déu ací. Però a Bétera encara no, don José, i ves si ens coneixem anys, que no en són prous, si no han aprés gaire com som.

Sí, potser que sí, que mon pare tingués una miqueta de cristià, malgrat l’església i els seus fariseus.