Ulisses20

Hem començat a llegir Montaigne, el volum tercer dels Assaigs que va traduir Vicent Alonso (!). Al curs de literatura hi ha dubtes de la tradució, i recomanen de llegir la versió que va publicar Ed62 dins Les millors obres de la literatura universal. El professor Enric Iborra ha fet una introducció extraordinària del personatge, de l’home, i ha anat relacionant autors d’interés sobre la literatura del jo. Fuster, per exemple, Josep Pla, o Samuel Johnson, entre més confessions personals; cada colp li agraden més els llibres de memòries, cartes, diaris, assajos, biografies… Potser sí, que en la mesura que fem anys, aquesta literatura del jo ens ompli amb més criteri. Per provocar el meu amic Josep Aparisi, un dels grans lectors d’aquesta comarca, he triat el capítol XI del llibre tercer ‘Sobre els coixos’, que comença amb un fet curiós sobre el calendari: a França van escurçar un any en 10 dies, i malgrat això, la gent va continuar fent vida normal, sense immutar-se ni gaire ni poc. Després, el capítol derivarà cap a altres discussions, perquè segons que diu el professor Iborra, Montaigne anava i venia, sobre els temes, amb facilitat com si es despistés, o desvariés ara sobre això ara sobre allò.

“Tenia al cap fa un instant, com faig sovint, el fet que la raó humana siga un instrument lliure i vague.”

“Trobe que quasi sempre caldria dir: «No hi ha res»

“La veritat i la mentida tenen els seus rostres d’acord”

“He vist com, naixien diversos miracles en els meus temps… Hi ha més distància entre no-res i la més petita cosa del món que entre aquesta i la més gran.”

«L’admiració és el fonament de tota filosofia»

“Si haguera hagut d’educar xiquets els hauria posat tant aquesta forma de respondre a la boca, investigadora, no resolutiva: ¨Què vol dir?», «No ho entenc», «Podria ser», «És veritat?», que més prompte haurien conservat la forma de l’aprenent als seixanta anys que haurien representat la de doctors als deu, com fan habitualment. Si un vol curar la ignorància, ha de confessar-la.”

Ara sí, deixeu-me que pegue un salt mortal endavant de tres pàgines d’aquest capítol i em centre en el títol principal, “sobre els coixos” si és que puc traure l’entrellat del que em vol dir: “El coix fa millor l’amor” O el que és el mateix: segons Montaigne, el moviment irregular de la coixa aportava algun nou plaer a la faena i alguna punta de dolçor als qui ho proven, però acabe d’aprendre que fins i tot la filosofia antiga n’ha pres posició: diu que, en la mesura en què les cames i les cuixes de les coixes no reben, a causa de la seua imperfecció, l’aliment que els és degut, s’esdevé que les parts genitals, que estan al capdamunt, estan més plenes, més nodrides i vigoroses. O bé que, atés que aquest defecte impedeix l’exercici, els qui n’estan afectats dissipen menys les seues forces i arriben més sencers als jocs de Venus.”

Ai, qualsevol moneda té cara i creu!