Ulisses20

El dia de la marmota contra l’escola de la marmota.

Avui hem viscut el primer jorn d’unes jornades de formació obertes als mestres. Especialment als mestres. Presentació i intervenció de Maria José Díaz-Aguado, la primera ponent convidada: Maria José Díaz-Aguado és catedràtica de psicologia, directora del màster a distància en contextos educatius, que forma els mestres en l’acció en favor d’una escola de la no-violència, una mestra que ens deixa ‘regalada’ la presentació de cinquanta diapositives, adreçades a explicar ‘Com ha d’ensenyar ara l’escola’; el ‘Com’ perquè és la clau de l’escola, ‘l’ara’ perquè els alumnes han canviat i cal garantir-los una acció diferent, si volem que aprenguen a conviure, a ser ciutadans, a viure democràticament, a actuar davant l’agressió, o contra l’exclusió. Dues intervencions en una per completar una comunicació que aplega més de trenta anys d’investigació dels comportaments dels mestres, dels alumnes, de les famílies en favor de la millora del sistema educatiu, que vol abordar una altra escola capaç de superar la primera escola de la revolució industrial.

Quins van ser els nostres millors mestres? Per què els recordem? Què podem aprendre per imitar-los? Què hauria de fer l’escola per clonar-los? I una escola de mestres? Què fan les escoles e mestres per destriar els mestres bons?

Escoltar la professora Díaz-Aguado en directe és un privilegi. Avui dos-cents mestres, aproximadament, hem viscut aquest regal, el discurs d’una mestra que encara té un somni. Que viu per aquest somni d’una societat més justa, més democràtica, més fraternal, més empàtica… Un somni que la fa continuar estudiant, investigant cada dia, en favor dels mestres i de l’escola. he de confessar, que encara tinc l’impacte del seu discurs, i l’admiració per dones que en saben tant i ho comuniquen amb aquest goig.

Anit sopàvem al Palmar i en tornar al cotxe vam ensopegar amb una barraca i mitja banda de música que assajava al carrer ‘West side story’, acabàvem de xerrar com és que els valencians tenim tants músics escampats pel món en canvi de conservatoris servits per autèntiques màfies de la pedagogia. Això mateix, per què recordem els nostres millors mestres, per què cal continuar treballant cooperativament, contra l’exclusió, contra l’agressió, i què caram és el curriculum ocult de la no-violència? Una altra lliçó d’escola, de mestres, de formació durant l’estiu. De com es mostrava tan sincerament agraïda, Maria José, per haver-la convidada a continuar el somni d’aprendre per un món més just.

[continuarà]

Adobem les jornades amb l’escenari suficient per convidar els mestres a guanyar-se l’autoritat moral: de l’una banda, amb llibres. Estimar-se allò que fan, voler saber-ne més, els obliga a l’estudi a i a la lectura. En canvi, els mestres, segons que diu una dita popular, no llegim. Hi ha excepcions, i per això recordem els mestres bons, pocs, però n’hi ha. La lectura encara és el tema, la mancança principal. La segona adulteració de les jornades és la cultura, que no vol dir que siga cultural. L’ensenyament és cultura. Aprendre i ensenyar és un fet cultural, perquè tothom podem aprendre a fer millor la nostra feina, cada dia. Però no podem desestimar la cultura, els mestres, de cap de les maneres. En canvi, quan arriben aquells productes tan ben elaborats, de músics, de poetes, d’actors, els mestres fugim. Se’n cvan de la sala d’actes principal. Com si no anés per ells, ixen a fumar, a fer-se un café, o se’n van directament a casa. Com si no els pertoqués d’emocionar-se, de sensibilitzar-se per això o allò, que ells ja en saben suficient per ensenyar.

I ací perdem, perdem tothom. Els mestres principalment. I l’escola, que paga cada dia els plats trencats de la nostra absència. De la nostra mancança cultural i sistèmica. Com la marmota, com l’escola de la marmota. Com aquell dia fatídic.

Ara ja frissem pel segon dia, amb Carles Capdevila. I la comunicació dels mestres convidats: vint experiències que fan escola. I cultura.