L’escola també participà en la nit històrica a València

IMG_3244IMG_3243

 

 

 

 

 

 

 

Això d’anit, de la nit de dissabte 23 d’abril, dia de Sant Jordi, jorn de llibres i roses, de Trobada d’escoles, de cercaviles i manifestacions que volen recuperar la identitat dels valencians, entre més recuperar TV3, RTVV i IB3, de recuperar la normalitat de la llengua, de poder convidar músics valencians per als escenaris de la ciutat o dels pobles, de tornar a ser un poble normal, va simbolitzar una gran metàfora. Una nit que recordarem a l’escola com una nit especial i extraordinària dins la història dels nostres 40 anys de servei al país, als valencians, a tanta gent que ens ha fet costat i ens ha demostrat confiança durant tant de temps. I ves que, en principi, a l’equip directiu vam tenir dubtes a participar de l’entusiasme que ens volia transmetre el mestre Ferran Aleixandre, director del cor de l’escola i del cor del Micalet, ànima sens dubte d’aquest projecte de participar de l’homenatge a València amb els xiquets del cor acompanyant Llach, que el país sencer (hi havia gent de tot arreu i milers que no van poder accedir per les normatives d’accés i d’aforament), retia a la cultura, a la ciutat, a la dignitat dels valencians. Però va poder més l’entusiasme de Ferran i la posterior gran acollida dels pares del cor que els dubtes: per res no volien perdre’s cantar amb Lluís Llach, els pares, cantar amb Llach -deien- és un honor, perquè ell és també un símbol valencià de tots els temps.

No han passat vint-i-quatre hores i encara tenim el nervi al cos, les tres hores que els xiquets -i els pares- van aguantar a la graderia esperant la seua actuació, les anades i vingudes de Ferran perquè tot anés rodat, passant aigua als xiquets, responent mil vegades aquella pregunta ‘Ja actuem?’ Quant falta, Ferran?’ I ell que havia de dir, cada vegada: ‘deu minuts’, ‘cinc minuts’ i després tornava ‘deu minuts’, i els xiquets sense enfadar-se hi tornaven: quant queda, Ferran? A més hi havia una dificultat tècnica de consideració: no seríem a l’escenari, que no cabíem tots, així que ens hauríem d’acomodar a les condicions d’una realitat complexa: el mestre Ferran seria l’únic que aniria sonoritzat amb una petaca, perquè els cors serien a una distància considerable d’on era l’escenari principal i Lluís Llach, així que els cors haurien de seguir Ferran i no allò que escoltaven un segon després que eixia pels altaveus; a més, els equilibris físics del nostre director musical damunt aquelles cadires de la plaça -veieu als vídeos quins exercicis no havia de fer- tot va ser poc i res davant l’emoció, la dificultat, el neguit, la paciència, i un resultat final que ara sí serà dins el cor i es cor de l’escolagavina durant molts anys. I això que no parlem de com, el mestre Ferran, va anar lliurant a cada família el seu fill, un a un, passada la mitjanit al carrer Xàtiva, ja fora de la plaça. Perquè vam viure una nit única. Per molts anys. Per València, País Valencià. Gràcies.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *