Resurrecció

Després de tres dies mort va ressuscitar, això diu la llegenda bíblica. Però nosaltres ens hem esperat tres setmanes, tres mesos, gairebé tres anys, i els valencians seguim sense televisió. Sembla que és tan difícil, tan complicat, tan impossible de desfer allò que va fer el pp, que és impossible d’obrir la TV dels valencians. Impossible. És com, és com…, és com si haguessen tancat l’escola i després de dos anys, els valencians, i el seu govern al capdavant, no pogueren. Vull dir, com si no tingueren forces, ni idees, ni diners per obrir l’escola. Una escola per als valencians. Perquè si fa no fa, és això el que va passar: durant vint anys, el pp va aterrar l’escola dels valencians, desviant fons, atacant la llengua, retallant en recursos, atacant els mestres, ordint lleis, decrets, normatives que ens volien tornar al segle XIX. Més endarrere. Una escola morta, sense idees, parafranquista, carregada de religió i creacionisme, de mètodes obsolets, farcida de tòpics, burocràcia i fiscalitzacions idiotes. Però l’escola va resistir. O volem pensar que va resistir. Malgrat que el pp havia desviat milions i milions d’euros per a les seues mamonaes, l’escola va resistir-se a morir. Almenys l’escola encara és oberta. Bé, ara som de vacances de Pasqua, però després de Sant Vicent tornarem a posar-hi vida, a l’escola.

Supose que si ens haguessen tancat l’escola, els valencians seríem al carrer, exigint una escola nova, oberta, democràtica. Vull pensar-ho així, que seríem al carrer, gairebé tots els valencians, gairebé. Perquè els del pp potser preferirien de ser a casa, comptant tots els diners que havien furtat, Perquè en són tants, tants de milions furtats, que passaran anys i panys abans no els comptem tots. I encara una quantitat immensa no es podrà comptar, perquè ha desaparegut, xis-clas, han viatjat a paradisos celestials, adéu per sempre.

Així que si som capaços d’eixir a reivindicar l’escola, no sé com és que aguantem tant, els valencians, muts i a casa, sense televisió, sense llengua als mitjans, sense TV3, sense ràdio… Perquè milers de xiquets van creixent, sabeu, van creixent sense llengua als mitjans, i això, al segle XXI, i ves que sent dir-ho d’aqueixa manera, la televisió és tan principal com l’escola, o més (ja he dit que em dolia dir-ho així), si volem salvar la llengua, escampar-la, usar-la, com si fos una llengua normal, xa.

Sí, ja sé que és molt complicat, sí, ja vos he escoltat la cançoneta no sé quantes vegades: viure també ho és, molt complicat, sobretot si no tens casa, i el cos humà és complicat, i una operació de cor, i anar-se’n de Pasqua bo i sabent que hi ha centenars de milers de refugiats al món, tot és molt complicat. Potser sí, que tot és tan complicat que preferiu morir-vos. Ves, et mors i tot s’ha acabat. Però justament nosaltres no som d’aquest parer, no sinyor. Som del parer de dir prou, si és que de veritat hi ha valencians i hi ha govern valencià. Tan complicat com dir prou, s’ha acabat, adéu siau, així els valencians començarem a organitzar-nos amb els nostres recursos. Prou, s’ha acabat. Els nostres diners, els nostres recursos, i demà mateix, la nostra televisió. Què?, què vols dir?, què dieu? Que això és diu independència? Que això és il·legal? Impropi? Poc protocolari? Sense avisar, xa, o envieu-los un wasap, aquesta nit mateix, per què hauríem de perdre més el temps o més temps. Sí, és veritat, per això cal un govern valencià, i valencians. Sense les dues coses no sembla que anirem sinó al Bassó, a traure llenya i segar la brossa. Per a molts valencians sembla que ja els va bé, el Bassó, per al govern valencià, o per a una part del govern valencià, també.

Doncs que es morin, si volen. Nosaltres som del viure. Nosaltres els valencians. Ai, em sembla que m’ha eixit un rodolí. No? Que és un llibre? Doncs que el llegeixen, tu, o que llisquen o que lligen!

2 pensaments a “Resurrecció

  1. No acabe de tenir clar alguna gent. Potser és irrellevant posar-se una “ó” o una “ò” al nom -per posar un exemple-, com potser no. El que no és irrellevant, i marca tota una presa de posicions, és reclamar-se amb “ó”, i de cap manera amb “ò”, com tocaria o seria en valencià. Aquesta gent, que davant els poders fàctics es doblega tan fàcilment com deixa tombar un accent, no serà la que alce la palanqueta que engegue un repetidor de TV-3… També dic això amb pena.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.