Un dia més trist que les nits

odilon redon«ens vessa un dia negre molts més trist que les nits.»

LXXVIII Spleen, Baudelaire

Ahir vaig agafar la peresa d’escriure, ahir que encara era el dia mundial de la poesia, així que no m’estaré de penjar el poema d’Olga Xirinacs, malgrat que aquest matí, en obrir l’ordinador, hem rebut aqueix colp contra els innocents. Sempre contra els innocents, encara que allà a Brussel·les hi ha molts que la fan veure, la innocència, però no en tenen ni un pèl. Els morts com una metàfora són una metàfora, vull dir que la majoria de morts no són els que haurien de ser morts, ni en l’accident de Freginals, ni als camps de Grècia, ni a la Mediterrània, ni a Bèlgica. Són una metàfora anònima que espanta, que ens espanta. Una majoria sempre paguen per uns altres que continuen vius i continuen ordint, en la política, en el terrorisme, en la guerra… Sempre, sempre paguen els uns. Els altres, o no hi som o són protegits, però no hi som casualment, però bé que hi podíem ser. Nosaltres. Els uns i els que no hi som casualment, per atzar.

Avui llegíem Baudelaire al curs de literatura de l’Enric Iborra, Les flors del mal, els Spleen, els negres estendards, sí, sí: el cel baix, feixuc, pesa com una tapa. Ja sé que ho vaig dir ahir, això, però avui el cel és una tapa feixuga, com ahir. Més que no ahir. I malgrat tot la vida continua. Si la vida continua, podem llegir l’Olga Xirinacs: contempleu com entra la primavera, potser que sí, que recordarem aquesta entrada durant molt de temps. Potser que tot el temps. Excepte aquells que ja no poden recordar re. Re de re.

 

 

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu

com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l’ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d’Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l’arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L’he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s’esfullin. Fulles i fulls de llibre
s’abandonen a la fràgil esperança del poeta.

Olga Xirinacs (Tarragona, 1936)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.