Europa i el mes de març

A Europa tenen el mateix calendari que nosaltres, allà també hi ha mes de març. Ja ho se´, ja ho sé, us penseu que com açò també és Europa, això que dic és una banalitat. Sí, és una banalitat, però que açò és Europa és discutible, o més complex que no ens pensem. Europa, ai, o Europa, Europa! No sé quantes vegades hem posat això damunt la taula, Europa, damunt de tots els debats, de tots els parlaments, de tants països rics, de més rics, de riquíssims… Compte, que no dic que tothom que hi viu siga ric, només dic que Europa és ple de països rics. I jo, que no sóc historiador ni tinc bona memòria, ni sóc analista ni res de res, simplement que sóc mestre, em demane per què ens exclamem d’això que passa ara mateix, a Europa, a una part determinada d’Europa, malgrat que puga afectar a la resta. Un pacte amb Turquia que és una vergonya?, Una indignitat de milers de milions en canvi de vendre’s homes i dones i xiquets? I em demane, un simple mestre d’escola, quan Europa no ha fet un pacte de vergonya perquè ara ens estranyem o ens agafem els cabells. O quan hem tingut uns governs individuals o col·lectius, a Europa, que no foren una vergonya, quan? Europa va deixar que Franco assassinés centenars de milers de persones? Que en continués assassinant més enllà de 1950 o 1960 o 1970, davant la pocavergonya impassible d’Europa. Europa va deixar que passés allò dels Balcans, allò d’Algèria, d’Albània, de Polònia, de Kurdistan, de Palestina… En quina cosa Europa ha defensat res amb cara i ulls que no siga el seu interés propi de país de països rics? Europa és qui és i allò que és, i no és una casa de caritat, ni de bona acció, ni molt menys una casa compromesa amb drets humans fora dels seus veïns rics i melindres. Europa és Suïssa, que és el búnquer on es guarden els diners dels pitjors crims comesos contra la humanitat els últims segles.

Pensar que el coneixement que atresora Europa, la gran literatura, els grans avenços científics, el cúmul de filosofia i pensament que ha dignificat tant l’home, és qui ha governat mai, ni un sol dia el destí d’Europa, és voler enganyar-nos i pensar que al capdamunt dels governs de, per exemple, França, Alemanya i Anglaterra, per posar tres exemples potents, hi havia hagut intel·ligència i bones persones. No ens podem enganyar, Europa és una realitat econòmica amb interessos econòmics per a rics. I encara sort si ets pobre però vius ací, encara sort. Aquella utopia per la qual hi ha milers que treballen, encara no l’hem aconseguida, o no hem aconseguit que governen. Així que la mediterrània, la mar entre terres, continuarà essent un cementeri d’anònims, i els pactes amb Turquia, amb Grècia o amb qui siga, no seran sinó un exemple més de com Europa actua legalment contra els pobres, els desarrelats, els sense casa, els desgraciats, els desprotegits… Com fa segles, xa, malgrat que voldríem veure una altra manera d’actuar, encara per creure que, justament a Europa, hi van nàixer Sócrates, Lucreci, Einstein, Virgínia Woolf o Freinet… Tant se val.

Ara vorem com entrem a l’aula, els mestres, i expliquem als xiquets en quina mena de continent vivim, com afectarà això a les seues vides futures, la dels seus néts, i si encara amb el recorregut que hauran de viure, podran fer res perquè Europa puga canviar i, aleshores sí, convertir-se en terra d’acollida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.