L’assemblea i els líders

Si som una cooperativa som una assemblea. Bé, sí, aquesta és una veritat sense matisos, malgrat que l’assemblea no podem reunir-la cada dia per tot: no cal decidir segons què tots plegats, perquè llavors el dia a dia no funciona, i el treball de cadascú tampoc. Que no cal seure quaranta persones en una taula a decidir el color del tapet, ni la marca de café que comprarem ni el paper del vàter, ni cal ni és higiènic. Com no funciona aquella màxima que tots servim per tot o que entre tots ho farem tot. L’assemblearisme té la seua filosofia positiva, indubtablement, però les mancances no són minses. Les decisions generals i les gestions necessàries demanen cap, treball, equip, i confiança plena. I lideratge. Si cada colp que decidim, que haurem de decidir, hem de convocar el poble, cada colp, potser que no decidiríem ni allò bàsic per funcionar. Cal lideratge. Sobretot si a l’altre costat trobem una empresa de la competència alimentada de desraó, de contradiàleg, de fons i accions reservades, legalment reservades per ells pe actuar amb traïdoria i nocturnitat.
En una societat altruista, no dic que no puga funcionar aquella manera assembleària, ho dubte. Però en el conjunt se m’imposa una realitat. En política, al camp, a l’escola, a l’empresa…, sí, sí que vam viure uns quals models vàlids, però són història, si voleu bona literatura d’uns quants esforçats que no voldrien oblidar aital experiència ací i allà. Perdre’s els grans lideratges en els moments clau, què voleu, no funciona. A curt termini no funciona enlloc. Ni a llarg. És veritat, que no haja funcionat no vol dir res. Però és que no tenim tant de temps per a les noves provatures, ni els altres jugaran net ni s’esperaran que triem res. Quina llàstima no haver donat una imatge de força única, d’il·lusió, de coratge, com havíem fet fins fa no res. Quin error. Una pífia que ha donat ales i marge a l’altre costat per preparar un atac contundent que no sé si ens agafarà amb el desànim, i les males cares que nosaltres mateix congriem. Quines cares, redéu. Que dos milions no mereixíem, que no. D’estètica ja en parlarem un altre dia. I de nihilisme. I de matar el pare.

 

—El bell és lleig, el lleig és bell;

‘nem voltant entre boira i desgavell!

La tragèdia de Macbeth, traducció de Josep M de Segarra, editorial Selecta

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.