L’Horta vella, qui t’ha vist!
Això és un apunt molt local, localíssim, tan particular com mancat d’interés general, zero interés realment, si és que no feu qualque paral·lelisme amb algun tros del vostre terme, que puga viure-hi una situació semblant, de fallida, de situació terminal, de mort irremeiable. L’Horta vella és una partida de Bétera on, fa molts anys d’això, a Bétera s’hi veia el regadiu, perquè l’ullal natural del poble regava amb bona aigua aquell petit tros del terme, molt abans que arribés la goma i el degoteig i llavors el secà agafés el camí del cementeri: avui he passat per l’Horta Vella, perquè encara hi conservem tres quartons de fanecada, i els escassos mil metres abans de trencar a la dreta, a banda i banda, tot eren erms, més secs i groguissons que la pellorfa de les panolles (allà mon pare feia dacsa, i melons, i cacau, i herba tendra per als animals), però aquell desert abandonat, de l’Horta Vella, feia patir, veure en què s’hi ha convertit: no direm res sobre la decisió de destinar l’únic polígon legal del poble, tard i malament, amb el nou tanatori, que potser ja anuncia la mort d’homes i dones, però també la mort del camp. Ni el passeig que s’hi va destinar fa un grapat d’anys, convida a res que no siga passar un calvari eixut, d’erm a erm, que una gúspira encendria aquell terme ràpidament, per com és de deixat i abandonat, polsegós, sense vida, tret de quatre camps i tres barraquetes de tomates: ves que fa cinquanta anys, a penes això, tothom s’hi hagués desviscut per tenir allà un tros d’horteta, un pessic de terra, per congriar ves a saber: ni de l’ullal no podem regar, xa, perquè l’han desviat a perdre al barranc, enllà de la depuradora o ves a saber on, almenys fa un parell d’anys encara s’escapava pel primer barranquet i desaiguava en un petit toll que convidava ànecs, fotges, garses i fins i tot collverds, però res de res, ni això no ens han deixat.
Tampoc no sé quina gràcia trobarien uns romans perduts, romans?, en aquella alquerieta, o ves a saber qui, s’hi va deixar les cases, les pedres, els morts, els seus, en aquell racó de món sense interés, ni ofici ni benefici…
Sort que tenim la vida regalà i cada dimarts podem baixar al mercat, o passar per les parades que cada dia obrin els forasters, amb aquelles verdures i fruites ufanoses que ens envia cajaalmeria tan delerosament com altruïsta.
Us deixe aquest enllaç del Centre d’estudis locals per perdre més el temps, si hi teniu cap interés.