Filldeputa n’ets o te’n fas?

—Mon pare! —mon pare em mirarà als ulls, mentre s’acaba la taronja que ha pelat amb aqueixa història de noranta-tres anys que aplega a les mans, murri, sorneguer, dur de cap, com és mon pare—. Mon pare, que això que parlem tu i jo, la llengua, doncs que diu una dona que ara és a les Corts valencianes, que sembla que representa uns quants milers de valencians triats per la televisió i els mitjans de madrit…
—Pots anar al gra?

—Que no serveix de res!

—Quina cosa?

—La llengua

—Nosaltres ens entenem, sempre ens hem entés, fins i tot per a discutir-nos ens entenem. Ella com ho sap, que tu i jo ens entenem? Que mos coneix? Tu no fas escola en valencià? I el teu germà, no parla en valencià als pacients? I l’altre germà, abans de jubilar-se, no atenia els clients en valencià? Com ho sap, aquella dona, que ens entenem, moatros? Com ho pot saber, si no ens coneix!

—Que diu que no serveix per a trobar faena, la llengua els valencians.

—Jo he sigut carnisser tota la vida, i ton tio llaurador, i ta mare s’ha passat despatxant carn cinquanta anys, i poc que sabia una altra cosa…, eixa dona com ho sap, si moatros hem treballat tota la vida, com ho pot saber, si no mos coneix?

 

El disgust ara és saber que aquella dona representant dels valencians està convençuda que mon pare, i el pare de mon pare, i el seu, el besiaio, i tota una generació d’homes i dones que van salvar la llengua sense saber que havien de salvar res, no ha servit de res. Suposa que hi ha llengües més importants que unes altres?, o potser es pensa que les llengües es compten pel nombre de parlants, o ves saber si pensa que parlar amb mon pare és superflu, o recordar les últimes converses amb ma mare, repensar les paelles de diumenge, tota la família, amb els acudits d’ella, què ha de pensar aquella dona que això no té cap sentit, que milers de famílies del món sencer s’expressen en llengües diferents, i totes, sense excepció, serveixen pel que han de servir, sense l’ús econòmic ni la crosta de la rendibilitat, serveixen per comunicar, les llengües, bàsicament són per això: per comunicar-nos i saber qui som. Ves si fóra important, homes i dones cultes en un parlament, que puguen defensar qualsevol llengua del món, sense discriminar-ne cap. Ja ens entendrem si volem, si volem negociar com i de quina manera gestionarem el plurilingüisme, aviseu-la, però atiar contra tots els valencians que la llengua que fa segles que parlem no serveix, que ja no té un paper rellevant, digne, amorós o bel·ligerant fins i tot, és dir-nos a la cara a tothom que som uns fillsdeputa, uns pocapena, uns homes sense sentit ni senderi, perquè afuar-nos contra nostra, a la cara, que la llengua dels pares, dels nostres, o dels altres, totes les llengües no dominants, no serveixen o no tenen valor per una cosa o una altra és pensar que algú, ella, pot atribuir què té valor i què no en té: per damunt de milions de valencians que generació rere generació, des de Llull als nostres dies, hem sigut allò que som els valencians, malgrat els anys de calvari i de foscor del pp. El nostre somni no és complet, com no ho era el de Lucreci que volia un món de ciència, basat en la raó, la lògica i el pensament; el nostre somni fóra tenir representants amb coneixement, formats, cultes, que foren incapaços de la burla, de la ironia sí, però no de la burla contra la gent, de l’insult i del menyspreu, com ara ha fet aquella dona, Punset, contra tots nosaltres, els pares, els iaios, nosaltres mateix, en menysprear-nos.

No és que atempta contra els grans símbols d’una cultura mil·lenària, Ausiàs March, o Fuster, o Estellés, o Llull, és la desconeixença general, contra tot i contra tots, homes i dones anònims com mon pare, que tan amorosament, sense saber-ho, ens van portar la llengua que van heretar fins ací, malgrat totes les Punset del món. És aquesta burrera contra la ciència i la raó el que provoca la gravetat d’unes paraules en un parlament: la ignorància és ben atrevida, però en un lloc d’alta responsabilitat és un crim, perquè s’hi exerceix voluntàriament i amb traïdoria. Com va proclamar aquella dona ahir.

Potser perquè ella ve d’un origen determinat d’odi a les llengües sense estat, que va començar a odiar les llengües, des de la infantesa, quan el seu pare decidí que hi havia llengües que calia menysprear, per comunicar-se, per estudiar, per ser representant públic. Que hi havia llengües amb les quals no havíem d’ensenyar els fills, ni per comunicar-nos. Al remat, pobra, ella tampoc no tindrà la culpa. Que filldeputa te’n fas, en el sentit de la burla, la ironia i la representació conceptual del mot. I potser ella encara hi pensa.

 

 

11 pensaments a “Filldeputa n’ets o te’n fas?

  1. Es veu que ni tan sols s’ha llegit mai la Constitución Española, perque en ella es diu que l’idioma oficial de espanya és El Castellano i las otras lenguas, tambien españolas, son un patrimonio cultural que se debe respetar i protejer.

    No és delito atentar contra el patrimonio cutural español?
    Doncs a que esperen?

  2. Eixa dona és la representant del neo-franquisme espanyol, no et deixis enganyar per res…….., ni per les aparences estétiques, no per res, que el seu cervell és com és i d’ allà ahont no n’ hi ha, no en pot rajar.

  3. Gràcies per l’article, és excepcionalment ben escrit!!

    pel que fa a la notícia. en sentir-la m’han vingut aires de temps foscos quan als pares i avis els atormentaven i els feien sentir culpables de parlar català.
    Hem de ser capaços de combatre amb la nostra pròpia llengua les paraules dites amb malallet. donar-li la volta. La nostra és una llengua de cultura com ho pot ser qualsevol altra. No podem permetre que ens diguin que és la llengua de les classes socials sense cultura, que la parlen perquè no en saben d’altra millor….
    allò que hem de reclamar és atès que tots som ja persones llegides i cultes, si us plau, en català.
    i això que l’ensenyament a d’altres països és transnacional i universal on s’aprenen moltes llengües i etc etc. que sí, que molt bé, però en català. fins que no sigue’m capaços de fer-los entendre que també ells són incults per no parlar català….
    com ens explicava un professor anglès: en dir-li a la meva mare que a espanya no es parlava anglès la dona li va respondre espantada: Ah, i doncs què parlen???
    doncs això. no parleu català?? Ah i doncs què parleu, com us ho feu per entendre-us??? que estrany….
    el mal per suposat va ser la repressió intel·lectual de la dictadura però el fet ja venia de més lluny, quan la imprenta, quan es van voler començar a vendre llibres, el nombre de coneixedors d’una llengua i d’una altra ….. i d’això en diuen universal.

  4. Son pare parla un català llastimós i va tenir vergonya de passar-lo al seus fills, d’aquí l’odi a una llengua, la seva, que no han après. Són una pobra gent.

  5. D’acord en tot el teu escrit. Sóc valencià de parla castellana i he après el català a Barcelona, on els meus pares en van portar a viure quan tenia només tres anyets. No tinc cap dificultat en llegir i entendre el valencià. Aquest menyspreu per la llengua només té un nom; feixisme.
    L’important d’una llengua és el fet que serveix per comunicar-nos. En el meu temps d’estudiant ens van educar només en llengua castellana. I ha sigut de gran quan he après el català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.