Ulisses20

Res sinó ombres. A la cambra no queden sinó les ombres.

A l’andana, a Bétera li diem cambra, la cambra, les cambres, allà on els pares que treballaven al camp guardaven el gra, les garrofes, la palla, l’oli (nosaltres vam tenir una gerra gran, molt gran, plena d’un oli que s’havia fet ranci, però va ser no sé quants anys, aquell oli que feia una pudor de por. Era una casa gran, en realitat eren dues cases, i tot era ple de cambres i cambretes, n’hi havia també els galliners, i andròmines de tota mena, i sacs de tela, i caixons i basquets, i garrafes d’això i d’allò, i eines velles del camp, i aparells del carro, i la cisalla dels canyots de dacsa, una bici de xiquet vella rovellada que pesava un quintar, com que una de les cambres era comuna a mitja família tothom s’hi veia amb cor de venir a deixar allò que li sobrava i no sabíem tirar, perquè aleshores ningú no sabíem tirar res: de tirar ningú no es fa ric!, deia ma mare. No en feien ús aleshores, però potser més endavant sí, sí que en farien un nou ús d’allò… I vam anar omplint les cambres, una dues, tres… de cassoles de text clivellades, cotxets de xiquet, televisors en banc i negre, llums del temps de la catapum, maletes de no viatjar, però qui caram viatjava, llavors, en aquella casa?, bigues de fusta corcades, i més sacs de tela, i garbells, i cadires, i aparells de la cuina vella, i caixes i caixes de taulells d’un bany, de dos banys, les tasses on havia cagat qui sap quanta gent, una pila amb l’aixeta rovellada, unes rajoles, més taulells de dibuixos variats, si ara passés per aquelles cambres, no sabria dir què s’amaga, què en farem de tot plegat, quen ens decidirem a buidar-ho tot, que n’hi ha cambra que no es pot passar tres metres enllà, no s’hi pot entrar ni a bots, un laberint, un caos, un desastrot terrible…

Així que veig aquestes imatges que avui són a l’Ateneu de Bétera, fotografies de Paco Guillem, em demane si no n’hi ha res més, en el nostre passat, sinó unes ombres, les ombres del garbell, del sifó que contenia la gasosa de marca local, les cadires de la iaia, no n’hi ha res més, d’aquest passat que ens han arrrebatat maldestrament, ràpidament, sense que puguem fer res, contra l’oblit i la gent que en feia ús, la primera vegada, l’última vegada… Sort que els objectes ens passen per damunt dels anys, i sort encara de les cambres, i de les cases velles que ens recorden qui érem, qui eren els nostres, a què s’hi dedicaven… Un cabàs, el molí de les llavoretes, els llibrells, la màquina embotidora, la màquina de cosir, l’enruna, la pols, tot d’ombres sense nom, sense remei, sense esme.