Ais de Provença, ara sí

IMG_0773Vam venir fa uns vuit anys a Ais, de camí a a la Toscana, però no vam passar de l’extramurs, no ens demaneu perquè, no vam vore res, res de res, de la ciutat. Així que calia tornar, sobretor després de llegir El fracassat de Martí Domínguez, de reconèixer la nostra ignorància, de saber que, si anem a la Toscana, la resta no podia torbar el nostre objectiu. Fa dos dies que ens hem adonat de l’error, sobretot perquè Ais de Provença demana una parada llarga, supose que com milers de ciutats, però aquesta especialment, si no tens pressa, ni res no et torba què, com i quan decideixes ara això ara allò ara astò. Les fonts, els carrers, els palaus, les places, n’hi ha abundor d’espais exteriors a córrer, a perdre’s (amb tanta gent és impossible), llibreries, cafés, terrasses, botigues, aquests de la Provença saben viure i viuen bé. No cal dir com van els preus de les coses, tant se val, però no perden el temps, malgrat que tampoc no cal. Supose que no els cal, si la majoria de turistes són francesos, és sorprenent que les llibreries són grans, amb espais i racons per a les especialitats, que cal fer cua per pagar (gairebé igual que a València, eh) i que la cultura és la que és: porte una samarreta que diu «I -in de – inde pen dèn ci a», que algus em miren amb el morro tort, que no ens hem trobat ningú que ens torbés, que fins i tot ens han confós per anglesos, i poca gent ens atén o comprén en català. Parlem francés, d’això ells en saben més, i nosaltres ens bevem el vi i ens mengem els seus formatges…, forns, pastisseries, botigues de roba, cellers, tot sembla especial, si vols deixar-te els diners, i com que passem quatre dies, tampoc no arronsem els muscles. En una de les llibreries principals em demanen d’on venim, si d’Amèrica, Russia, la Xina, jo que sé, quan els dic que sóc valencià, o català de valencià, em pregunten per què he comprat aqueix llibre, ‘Guide de conversation Catalan‘, una mena de guia per a francessos que vulguen passar un cap de setmana al nostre país. Per què?, els responc, perquè vull saber quins són els tòpics que expliqueu als vostres, xa. En occità no la tenen, naturalment.

Entre més coses, he comprat un llibret sobre Cézanne, malgrat que en portem dos de Martí, un altre sobre els secrets d’Ais contats pels seus veïns, i un llibre curiós, Nous les enfants de 1959, que és l’any que vaig nèixer, una col·lecció de llibrets de divulgació des d’un any determinat (l’any 1924 hi era, que és quna va nàixer ma mare), fins que els xiquets de l’any fan divuit anys i passen, en teoria, a l’edat adulta. Qui dels famosos va nàixer en el teu anys i quins van ser els esdeveniments més importants que van passar abans no feres divuit anys. Una curiositat, xa, que no he volgut deixar anar. La seu, i la porta de les sibil·les, l’avinguda Mirabeau, alguns malcarats d’aspecte francés, el sabó de Marsella a les parades del mercat, el carrer Cordellers, xa, l’aigua de les fonts, i els vins, un de rosat i un de negre, ja m’eixiran els noms.

Entre més, aquell llibret sobre els catalans, té coses ben curioses: diu que l’ús de ‘ser’ i ‘estar’ en català és complex (ho saben, els catalans, això), que anem a missa cada diumenge, que tenim tradicions molt cristianes, com ara Nadal, la cavalcada de Reis o l’Assumpció d’Elx… Enacra xalaré més que no pense, veuràs…

Què, són rars o no, els francesos? I provençals, quants n’hi ha? Es consideren occitans? No? A quin sant!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *