Pau Casals i l’escola cooperativa El Puig

“pels catalans que, com pau casals, anhelem la llibertat del nostre país.”

— ja ho sé, fa massa dies que parle amb una certa ràbia, per això que ens ha passat als valencians els últims 307 anys. No, la culpa no és dels valencians, o no l’és com molts volen fer-nos creure. La capacitat d’embolicar i corrompre d’un Estat entrenat a enganyar-nos i a fer veure que no som el que som i que no cal moure un dit per canviar res, que ells ja ho resoldran, no és fàcil d’explicar; menys encara de manera tan clara i pedagògica com demana el conflicte que vivim. Però avui no vull parlar ni de ràbia, ni de desconsol. Avui explique un viatge. Un viatge al cor de l’escola. A la freixura de l’escola que volem.

Vull explicar un viatge a l’escola cooperativa El Puig, a Esparreguera. Hem pujat cinc mestres de l’escola i un representant d’Escola Valenciana. A quarts de vuit partíem amunt amunt, cap als peus d’aquell decorat que sembla Montserrrat. Hem aparcat a Esparreguera i hem entrat pel carrer de Baix, fins en aquella porta noble que deixa pas a una escola. L’escola cooperativa El Puig és la mostra de com és o pot arribar a ser l’escola, en aquest país de contrastos. És l’escola que voldrien els finlandesos, els valencians i tants catalans que desconeixen què tenim davant el nas, a dins de casa, en favor del coneixement i la intel·ligència. Nosaltres cinc som mestres, els uns més joves, sí, però cap no venim despullats, perquè treballem en una escola amb coratge, valenta, capaç de resistir allò que passa a València amb una pedagogia i unes maneres que apunten de lo alto (és diumenge, així que sense falsa modèstia). Però entrar en aquella escola cooperativa a Esparreguera són paraules majors, perquè entrem en una escola que sembla màgia, que en realitat és ciència, coneixement, música, literatura, llengües, filosofia… Identitat! És una escola del Renaixement dins el segle XXI, i aleshores l’emoció dura tot el temps, tot sencer, les hores, els minuts i els segons que ets allà dins.

Cada any, l’escola tria un tema allà pel setembre que serà el projecte del curs i després de molts mesos un diumenge obrin les portes de l’escola i conviden la gent: enguany la tria era Pau Casals. Malgrat que el nostre recorregut ha sigut d’allò més gros (tornàvem a València després de dinar) el que fan els alumnes i els mestres de secundària, primària i infantil és impactant, commovedor, i passional: hi respiràvem comunicació, talent, respecte individual, participació, democràcia, art, entre més detalls de com bastir una escola que hauria de ser visitada per qualsevol mitjà del país que vulga parlar d’educació a partir d’ara, que vulga explicar l’escola i qui som, una lliçó de llibertat i de premsa dels propis alumnes a molts mitjans, propis i forasters, d’aprendre qui som i per què som.

—He demanat si els havia visitat TV3, però m’han mirat incrèduls: l’escola no és notícia si no fracassa. Són capaços de viatjar a Helsinki a buscar el velló d’or, ací no som notícia, els mestres valents.

He enviat un missatge a Vicent Partal perquè siga el primer a explicar professionalment que es cou en l’escola cooperativa El Puig d’Esparreguera, que podria ser el mirall de l’escola del nostre país. El periodista acaba d’arribar de Berlín corrents, però potser demà faça tard a ser el primer d’explicar la vida en una escola que no cal anar a buscar a Finlàndia, que és a casa, a tocar entre les passions que tant agraden a molts catalans, als peus d’aquell decorat d’impressió. La passió d’aquesta escola és una altra, sens dubte, com assegura un dels murals que obri la porta a secundària i referia un homenot famós:

‘El treball dels artistes perdura com a simbol de la llibertat humana, i ningú ha enriquit més notablement aquesta llibertat que pau casals.’ J. F. Kennedy

Els mestres són artistes, diu una mestra jove a la nostra escola, a Picanya. Ací a Esparreguera ho hem comprovat, ho hem viscut, ho hem aprés i compartit en un passeig-descoberta que valia un curs universitari sencer de pedagogia.
Tant se val què més us conte, que us detalle el treball d’una aula, d’una etapa, fóra impossibe condensar-ho: nosaltres mateix no hem pogut apamar la magnitud d’un treball excels i agraït. L’educació és agraïment, els alumnes joves ens explicaven què havien fet a l’aula, com havien treballat, per què; els pares felicitaven els fills i les mestres, es devanien escales amunt i avall amb els ulls tan oberts com corpresos. La felicitat a l’escola ha de ser això, possiblement. D’infantil a secundària, i poder-ho dir com ho expressava el gran mestre Casals:

“No us vaneu de tenir talent. No en sou responsables: no heu fet res per aconseguir-lo. El que val és allò que feu amb el vostre intel·lecte.”

Montse, Dolors, Patrici -amic-, Hèctor, Judit, Carol, Carme, Rosa, a tants que feu possible un espill per veure’ns, els mestres, que ens obriu camí…
Benvolguts mestres de l’escola cooperativa El Puig, com diu un dels milers de treballs que exposeu: … Si jo fos en Pau Casals, o millor, si en Pau Casals mateix pogués, us regalaria sencer el seu cant, per l’art vostre d’ensenyar a cadascun dels ocells a volar amb llibertat i respecte.

Per molts anys.

 

 

6 pensaments a “Pau Casals i l’escola cooperativa El Puig

  1. Sóc una de les persones afortunades per compartir amb l’Albert el viatge per  visitar l’escola El Puig d’Esparreguera. El text de l’Albert descriu aquell encant d’escola. Des de la plasticitat del que veiem, fins al coneixement que portava dins cada obra que penjava a les parets. N’hi ha molt de treball, molt de coneixement i moltes persones que creixen diàriament amb aquelles descobertes del món, de la vida, de personatges il·lustres i d’ells mateixa. Des de conèixer les seues identitats, fins a conèixer les identitats dels altres. Les xarxes que han urdit el projecte, durant molts dies al llarg del curs, han donat com a resposta un model d’escola que cal copiar. Identificar-nos en el saber, en el saber fer, i en atrapar les mirades àvides de coneixement, que tenim els mestres cada dia davant nostre. Gràcies a l’escola del Puig per fer realitat l’escola que volem, gràcies Albert per fer de l’escola un bell poema.
     
  2. Com a exalumne i ara pare d’alumne de l’escola haig de dir que, de petit, no em semblava res de l’altre món, simplement trobava normal el què fèiem, no em semblava res d’extraordinari, ho vivia amb una naturalitat que és precisament la que ara m’emociona. M’emociona quan el diumenge vaig visitar l’escola amb el meu fill de 3 anys i es reconeixia plenament en aquell entorn, mestres i companys, quan el meu nebot de 6 anys m’ensenyava el seu “llibre de la vida” on explicava qui i com era ell i el què havia viscut fins ara, quan visitava les aules dels més grans i veia que segueixen tractant els alumnes com persones intel·ligents i no receptacles de coneixements.

    Ara que puc comparar. Ara que em preocupa qui ensenya el meu fill a viure i a pensar lliurement. Ara ens emocionem com a pares veient fins on pot arribar el nostre fill amb un acompanyament com el que li ofereixen a l’escola El Puig.

  3. Moltes gràcies Albert per haver explicat amb paraules sàvies tot allò que vam compartir a l’Escola el passat diumenge 27 d’abril.

    Gràcies per haver-nos fet de mirall on contrastar el treball que fem a l’Escola El Puig amb el vostre bagatge humà i professional. Vosaltres ens vau recordar, com sempre feu, que treballar a favor de la saviesa i la humanitat és l’únic camí possible en aquest món ple d’incerteses.

    Gràcies per recordar-nos la importància d’avançar junts vers el coneixement fent la feina ben feta, amb convenciment i amb bons criteris.

    Gràcies per transmetre’ns la il·lusió per assolir noves fites, propòsits i descobertes juntament amb vosaltres. La vostra visita ens va fer pensar en bons presagis que faran possible noves descobertes i nous horitzons a favor de l’escola, dels nois i noies i a favor de la llengua i del país que compartim.

     Nietzsche deia que “…allò que no ens destrueix ens fa més forts…” .

    La vostra visita em va fer recordar aquesta frase pensant en Escola Gavina i pensant en l’Escola El Puig. Allò que ens fa forts no  és allò que ens pot destruir sinó l’alegria de treballar dia a dia a favor del saber, del saber fer, del saber estar i del saber ser.

     

    Patrici

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *