Codina era l’home feliç

Ahir a Bétera jugàvem a primera en el món de la cultura, i ja no és casualitat que, any rere any, passen tantes bones coses. La culpa la té l’Aljama, una associació que guanya i es manté malgrat les dificultats i les penúries polítiques del pp. El sentit del que voldria explicar és el ball popular i la dansa tradicional, perquè Bétera acollia anit un estol que era un esbart i gairebé la ciutat sencera d’Alcoi, pel que fa a les tradicions del Betlem, els reis mags i el ban del tio Piam.

Sí, a la Casa de la cultura va obrir l’esbart català de danses de Barcelona, amb més de cents anys al darrere, com més de cent n’havien pujat d’Alcoi, del grup de danses el Carrascar, per representar tota una història popular sobre l’anunci de l’arribada dels reis Mags. L’Aljama de Bétera organitzava l’acollida i la innovació: en aquesta sisena edició presentaven el treball de les dones al poble durant el XVIII, en una imatge carregada de simbologia, senzilla i emotiva: les dones estirosaven el raïm, feien l’espart, pastaven als llibrells, cosien i teixien, apujaven els fills, mentre Marieta cantava amb aquella veu acompanyada de la rondaia… Tres protagonistes públics anaven presentant els diversos grups i uns quants moments d’un espectacle polièdric: danses i balls, temps per a l’ajut solidari a la fundació Vicent Ferrer, temps per al compromís: Vicent Partal va traure el jupetí que reclama d’obrir RTVV (va ser damunt el faristol tota la nit, poster per això l’alcalde s’hi negà a parlar des d’aquella trona), Pep Ricart llivaga l’acte sencer amb les seues intervencions, un luxe interpretatiu, i Amàlia Garrigós presentava els seus veïns que havien pujat des d’Alcoi. Més de dues hores d’espectacle vistós, amb puntes d’exquisitesa, de molt de treball i d’una voluntat de ferro per la cultura, la música, el ball, la indumentària o la història, que reclama ajuts per comptes de la mediocritat política que patim.

Després, la festa va acabar en un sopar de germanor i un lliurament de regals entre les tres delegacions d’aquesta sisena edició. El temps dels agraïments i de les emocions, necessàries, i el reconeixement del públic que ha acompanyat sense defallir l’Aljama i els seus nobles convidats. Sí, Betera semblava el centre d’un país normal, en un triangle geogràfic de primer ordre: Barcelona-Bétera-Alcoi.

Un home feliç, sens dubte, era Pep Codina: acollir més de dues-centes persones, organitzar-ho perquè tothom siga atés, perquè l’escenari siga apunt, els llums, la música, la direcció… perquè els nervis, la manca de recursos, els detalls, no puguen deslluir res. Si bé anit no va rebre l’alfàbega (xa, el detall que hagué d’explicar Vicent improvisadament), tothom sabem que sense el Codina, res no hagués sigut igual i no sabem si res hagués funcionat com calia.

-Si no volem convertir-nos en una peça de folckor coenta, d’aquelles dels ‘coros i danzas’, cal innovar i obrir finestres i noves vies. Afegia, i encara ens regalava temps d’on no n’hi ha per agrair-nos la col·laboració o la presència.
L’Aljama és hui un referent de la cultura majúscula del país. Capaç d’aplegar aquest doble regal que hem viscut, de viure-ho des de Bétera. Per molts anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *