La por a la sandàlia

Els mitjans, en paper i digitals, en la seua majoria representen també una part de la ruïna moral i ètica que vivim. De dreta a esquerra, el 95% són una escopinyà d’allò que publiquen, súbdits i sotmesos a notícies de pa sucat, de vegades amb estils de qualitat igualment penosa. Hi viuen de la publicitat i de la misèria, sobretot d’això últim, no equivoquen el tret ni la llepada. Quan en passen de grosses, i en passen cada dia, se posicionen del costat de cràpules i de gànsters, sense dubtar-ne un pèl, a qui han de fer costat. Qui paga mana, deuen pensar, o pitjor: per si mai arriba a manar, per si de cas en cauen les molles al meu davantal.

Avui uns quants mitjans i uns quants polítics de la mamàndia perenne pegaven contra David Fernàndez, potser l’única veu parlamentària que no es calla la denúncia, l’acusació directa cara a cara contra els corruptes, amb silencis tan llargs que fan tremolar els plecs dels millors vestits, dels més cars, de tants pocavergonyes que han governat les finances d’aquest Estat.
 
Aleshores, qui direu que eixirà a maleir i contra qui? Qui exercirà de totpoderós clamant al cel ‘que no hi ha dret!’?, com un jove amb samarreta s’atreveix a posar contra la veritat aqueix peixot o aquell tauró?, contra la corrupció exercida i demostrada de banquers i caixers?, o contra aquell que ensenya el camí de l’infern a qui ha malvenut sa mare? —Que nosaltres som els mitjans i reprsentem espanaaa!

[—Aspana no té remei: ni en política, ni en mitjans, ni en cultura, que viu instal·lada al XIX ]

Ho vaig dir en un altre apunt, David Fernàndez és un fuet i un tifó de silencis i mirades que apunta directe, caiga qui caiga: els desgraciats de la banca i la política ja saben que ara els denuncien públicament, que no tothom és ven ni s’embutxaca comissions presents i futures. Que s’han acabat els sainets parlamentaris, que algú ja els canta les quaranta!
Però els mitjans, ai. Quins mitjans? Poseu-los nom, collons!

(Els llepons, de dins i de fora, no han trigat a desacreditar que un parlament no pot usar aqueixes maneres, en canvi de tolerar el robatori, i amagar el cap sota l’ala, sobretot si en un futur n’hi ha oferiments privats amb dret de cuixa. Un parlament de paparres, naturalment. Entrenat a tolerar què ens ha passat els últims trenta anys sense haver explicat la veritat, res de res. Quina por de viure, ara, amenaçats d’una sandàlia.)

Un pensament a “La por a la sandàlia

  1. – Durru: ” Ma que tenen poca correja “sus senyorias” i demés gramantuls del mal viure”
    – Fede: ” Alló que els sap tan de mal ha estat que la sandàlia fes pudor, segur”
    – Durru: ” Més que tota aquesta xusma? Nosaltres els hem suportat”
    – Fede: “No Durru, alló que els sap greu és que els consideren impurs, merda de gos, ha estat genial..”
    – Durru: “Tenia que haber-li fotut la sandàlia als morros; hagues estat genial, hostia quin espectacle”
    – Fede: ” Saps que te dic, que caldrà anar pensat en anar tirant-los sabates i sandàlies….igual ja van entenent el missatge, no?
       
                                        Salut i molta forç@
                                        al company David
                                        i que dureeeeeee 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *