Cants d’agost (el27)

Per anar tancant les vacances —el final de les vacances és una altra derrota del proletariat, sens dubte, també de la burgesia, evidentment—, hem vist ‘Les neus del Kilimanjaro, de Robert Guédiguian. Un cant a la honestedat, un cant final d’agost molt merescut. Ves, quanta en falta d’honestedat al món, sobretot en els llocs de responsabilitat, allà on hauria de ser model de conducta, entre els polítics, encà que siguen valencians o mallorquins, entre els empresaris, en la banca no cal dir-ho, quins repàmfils de got i ganivet. Però no, ací dius honestedat i als nostres polítics els agafa tuberculosi sideral, els dius noblesa i els cau en terra la xufa, de la sífilis que imaginen.

Tota l’estona esperant de veure el Kilimanjaro, que comence el viatge, que se’n vagen d’una vegada a agafar l’avió, però ca, aquests dos protagonistes principals són massa tossuts, massa sincers, excessivament honestos amb allò que prediquen… Que per cert, són un model per a l’escola, per passar-los la peli als joves, perquè més enllà del cinema, no sé on trobaran els joves referents positius, en els temps que corren a la pata coixa.

El paisatge de la peli podia ser Lisboa, bé, potser és Marsella, però podia ser Lisboa, així que jo em creuré que sóc a Lisboa, a l’Alfama, en un d’aquells balconets de ferro d’on podem contemplar les teulades fins a la mar, allà passen els vaixells, hi ha les grues, fins i tot un d’aquests monstres que fan creuers amb tot de luxes i somnis i ves a saber, pobres, que aquests protagonistes no en viuran cap de luxe, cap ni un, tret de la seua vida honesta, ah, això és l’únic luxe que es poden permetre, la vida que han viscut i una amistat a prova de ferro.
N’hi ha més coses a la pel·líclua, evidentment, però són al marge, per exemple els nets del Michel i la Mari-Claire i els altres dos xiquets, germans d’un jove desgraciat que fa ves a saber què per sobreviure, l’atzar els ha fet nàixer en espais gairebé idèntics, aquests xiquets, a tocar d’uns centenars de metres, però amb circumstàncies tan diferents. Vitals. Circumstàncies vitals de dos xiquets, separats per un carrer i ja tenim l’excusa perfecta de dos mons tan oposats.

A Lisboa també hi ha honestedat, com ha d’haver-hi això altre, com és diu, atzar, mala sort, lladrocini, proletariat, burgesia… Però és que a València, mare meua, ací a València ni els ordinadors tenen disc dur, ens han esborrat completament, la identitat, les caixes, el camp, la vergonya… Ens han esborrat la memòria, als valencians, perquè tenim motius per traure els ganivets i començar a degollar els porcs, les ovelles, els xotos…

Una pel·lícula sobre els ideals, sobre la serenitat, sobre la vida. Abans que no agafem de nou els estris i ens posem a dibuixar el nou curs.
—Però Marsella no és Lisboa, no?

Un pensament a “Cants d’agost (el27)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.