Sanitat?, educació? Falta el camp?

Aquesta vesprà m’he trobat amb Uïso, mentre preparava el cotxe amb les eines del camp: què, com va això? Fatal, pitjor no ens pot anar, enguany ha sigut un altre desastre, no traurem res, res de res. Perquè la feina és de casa, que no ens ix ni a euro. Ara mateix no podem viure del camp, i la cosa no pinta bé, gens bé. El camp no dóna res, sinó pèrdues, i aguantem per no tancar, però n’hi ha molts que han abandonat. Així no podem continuar, ni pagar el gasoil, ni demanar que vinguen a fer-te res. Enguany a més, s’han afegit altres comerços que tampoc no pagaran, com fa el govern, que ha deixat de pagar. Sembla que ara és una moda, deixar de pagar. Com menys gastes millor, perquè no ho podràs pagar, l’aigua, el guano, l’aclarida, traure la llenya, els herbicides, els insecticides, no podrem pagar res, i si has d’encomanar la faena, estàs perdut.

Una hora més tard arribe a l’horta vella. La caseta és oberta, i trobe que hi ha la bicicleta arrimada en un arbre. Mon pare fa anar un lligonet, allò que abans havia sigut una lligona i ara ha empetitit, el temps i la feina s’han menjat la fulla. Ens saludem i apamem què podem fer plegats: són tres quarts de fanecà, que volem aclarir, ell em va dient quines branques he de tallar i jo no em quede curt: he engegat la serra de gasoil, m’he posat el protector i comencem pel principi: els arbres són vells, tenen gairebé quaranta anys, d’una varietat que no vol ningú, però que passa per bona i molt bona. Comencem per branques grosses, cimals que pugen al cel amb tant de temps, que fan mig arbre gairebé, jo els passe la màquina i la branca cau damunt mon pare que les empoma i les deixa en un costat: -ara esta, sí, talla per ací, esta també, i aquella; ho veus, encara queda molt d’arbre, nem a l’altre, i el següent, i un altre…, ens fem els arbres grans, una trentena, aproximadament, i quan acabem, els arbres es veuen més ufanosos, més clars, a terra tot de branques, algunes ben plenes de taronges, que no havien volgut; fa tres anys que no volen aquesta varietat, malgrat que és ben bona. Mentre feinegem parlem d’això i d’allò, i finalment em diu: -espolsa’m les virolles, les miquetes sembla que diu, no ho sé, i bevem aigua: és calenta, l’avise; millor, és la que trau la set. Agafa la bicicleta, guarda el lligonet, puja i se’n va. Jo em quede a traure la llenya del camp. Em passaré una hora més, gairebé fins a les nou. Fa vent, molt, calor, un dia estrany, sec, terrible per al camp. Però he passat una vesprà fantàstica, de Pasqua, el tercer dia. Fa un mes que mon pare ha fet els noranta anys, però hui ningú no diria que no feinejava com un xicot, com ha fet sempre, des que en tenia vuit o nou. Mentre ens espolsàvem i bevíem, ell recolzat contra la caseta del reg, m’anava explicant això, miracles de vell: se m’han umflat les cames, em sembla que aquests calcetins m’apreten massa. Sí, tens les cames umflades. Ho fan els calcetins!
Després que se n’ha anat, uns segons després, em ve al cap que no li he dit: -ves amb compte, en passar la carretera!
Sort que no li ho he dit. Quin ridícul.

Un pensament a “Sanitat?, educació? Falta el camp?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *